Seguint el fil de les condicions per a escriure una miscel·lània, que presumptament m’hauria de dur a fer escrits del gènere de l’assaig, numere amb el 2 aquest en el qual tractaré diversos articles periodístics i d’opinió, publicats en diferents mitjans de comunicació: el de Blas Ortega a Diari La Veu del País Valencià; el de Francis Pérez a la Cadena SER; el de Laura Martínez a elDiario.es; i el de Miquel Payeras al setmanari El Temps. Observareu que dels mitjans de tendència cavernícola i ultra no en trie cap. Llavors em pregunte per què i aplegue a la conclusió que no tinc ganes que allò poc que menge em sente malament. Tot i que, com va essent habitual des de fa anys i panys, quan m’assabente un poc més de tot açò de la miscel·lània me’n torne al solc, com sempre.
Feta la introducció, Blas Ortega el proppassat 11 de setembre, escriu a Diari La Veu del País Valencià amb el títol «El finançament autonòmic: el País Valencià», un article del qual el digital destaca que «és una situació insostenible, mantinguda per una llei de finançament autonòmic caducada fa deu anys». Significant que la vigent llei condueix a l’asfíxia financera de l’educació i la sanitat pública en general, i en el cas de la Generalitat Valenciana, les transferències que rep de l’Estat són insuficients…, constatant que el deute públic d’aquesta és de 57.993 milions d’euros, aproximadament el 43% del PIB valencià, deixant ben palès que, des de 2006 el deute s’ha multiplicat per 5, i el servei del mateix (amortització més interessos) aplega al 25% del pressupost anual de la GV, significant a la vegada que l’esforç fiscal nostre és tres vegades superior a la mitjana de les autonomies.
Pel que fa al de Francis Pérez a la Cadena SER, se’n fa ressò d’allò que li va manifestar el periodista Carlos Hernández: que no fa molt que al Rastro de Madrid estant, entre les paradetes, en un cantó, hi havia un lloc presidit per una bandera franquista i un escut de Falange, objectes que enalteixen la dictadura i el feixisme. No són molts els qui compren, però destaca la joventut d’algun d’ells. Carlos Hernández, el periodista, es va acostar a la paradeta i el va sorprendre que uns policies estaven escortant-la immòbils. Hernández va indicar que hi havia banderes que violaven la llei, i en lloc de constatar la veracitat de les seues paraules, li varen dir que hi havia samarretes del Che Guevara i banderes republicanes. El periodista els digué que no hi ha cap llei de prohibició d’aquests símbols, però sí que ho fa amb els que enalteixen la dictadura feixista.
Quant al digital El Diario.es, Laura Martínez, el 12 de setembre proppassat, en un article encapçala en negreta: «El PP renuncia a la quitança del deute de la Comunitat Valenciana que reclamen l’esquerra, els empresaris i els sindicats». I segueix aclarint que «el PP que presideix Carlos Mazón, renuncia a exigir al Govern central dita quitança del deute de la Comunitat Valenciana. El grup popular que es va comprometre a tramitar amb Compromís una llei de tracte just per al finançament de l’autonomia, esmena completament el text i redueix a una compensació anual, l’anomenat fons d’anivellació. L’acord entre Carlos Mazón i Joan Baldoví, implicava portar al Congrés una llei que acabara amb el menyspreu envers la Comunitat Valenciana, que hauria d’aprovar-se primerament en el Parlament Valencià».
Els populars, que donaren suport a la tramitació de la proposició de llei en un primer debat, canvien d’opinió després de la reunió dels barons convocats per Alberto Núñez Feijóo. Mazón va subscriure un acord en el qual es reclamava un fons d’anivellament per a totes les comunitats autònomes, sense el reconeixement exprés de la manca de finançament que hi sofreix la Comunitat Valenciana. El PP valencià renuncia a la condonació del deute històric, al tracte singular i fins i tot canvia el nom del projecte legislatiu, en una posició radicalment contrària a la que defensen la patronal i els sindicats. Cal dir que la patronal, mentrimentres escric la present, ha instat novament el president Mazón i el senyor Feijoo que d’una vegada per totes es fes la liquidació del manotejat deute.
Per tal d’arrodonir el propòsit de la present miscel·lània, me’n faig ressò d’allò que diu Miquel Payeras a la seua columna habitual: «Qui dia passa, any empeny» al setmanari El Temps, la qual comença d’aquestes maneres: «La setmana passada, el PP va permetre amb la seva abstenció, que el president del Parlament balear, Gabriel Le Senne, de Vox, no fos remogut del càrrec. L’esquella havia exigit el plenari de remoció per la seva actitud “indigna” quan va rompre una foto d’una mallorquina assassinada pels feixistes el 1937 que mostrava una diputada socialista, membre de la Mesa, durant la sessió –el juny- en la qual es va votar prendre en consideració la derogació de la Llei de memòria».
El plenari es va convocar gràcies al fet que els conservadors donaren suport a la proposta de convocar-lo que havien presentat els progressistes –PSOE, els dos Més i Unides Podem-, cosa que pareixia indicar que si més no els de Marga Prohens podrien considerar de bon de veres fer caure Le Senne. La presidenta del Govern balear havia deixat entendre el 12 de juliol que podria ser així, després de la ruptura unilateral del pacte en totes les comunitats que va decretar la direcció espanyola ultradretana: «Ningú no entendria que seguís (Le Senne) a la presidència del Parlament, va dir, perquè, a parer seu, si havia arribat al càrrec per mor del pacte i si ja no existia l’acord, aleshores no podia seguir de president».
Tanmateix, dos mesos després Prohens va canviar d’opinió i ordenà l’abstenció del grup parlamentari en el plenari de la setmana passada. Com que la norma del Reglament de la cambra diu que calen tres cinquenes parts de vots per remoure del càrrec el president, els 25 diputats d’esquerra –sobre 59 que formen el Parlament: el 42%- quedaven lluny del 60% requerit.
Comptat i debatut, hom què fa davant de tanta ignomínia mostrada? Pel que fa a un servidor, inicialment, em tape el nas de tanta dolenta olor, prendre bona nota de tot i parar l’esment degut per a les pròximes votades.
Mentrimentres vos deixe amb l’Estellés de Burjassot i el seu poema «Terra», el qual porta una citació d’Ausiàs March, «Tots som grossers en poder explicar»:
«Calia interpretar a Déu, el text antic, resseguir, en la pols, les paraules remotes, desxifrar-lo, escoltar –com fan a les pel·lícules-, amb l’orella apegada tenaçment a la terra, i endevinar cavalls i temporals llunyans; aclarir, destriar, amb l’orella apegada, aplicada a la terra, la pobra i bruta terra, la miserable terra, senyals urgents de Déu, convenir que aquells signes que hi havia a les pedres eren paraules d’un alfabet remotíssim del qual ningú tenia la clau, les referències en el moment precís, en el moment mortal. “Però Déu està en tot.” Cadascú de nosaltres l’anava interpretant, i era brisa o gemec, esperança rompuda, desistiment i pena. Sense saber-ho, vàrem viure una Pentecosta».
