A Ebredigital.cat, vaig llegir el 12 de gener passat un article de Miquel Àngel Pradilla en què mostra el seu compromís de tractar temes relacionats amb la llengua (o les llengües) i la societat des de la sociolingüística, de la qual és expert. Hi exposa que «ben entrat el segle XXI, el català, la llengua pròpia d’una comunitat lingüística interestatal i interautonòmica, amb deu milions de persones que declaren saber-lo parlar, es troba en un moment crucial a l’hora d’assegurar la seua pervivència en un món que privilegia les llengües hegemòniques. Efectivament, les grans llengües de comunicació internacional, de la mà d’una globalització internacional, de la mà d’una globalització depredadora, no ho posaran gens fàcil a les llengües minoritàries i/o minoritzades. Garantir un futur per a la nostra llengua ha de ser una comesa prioritària. Mirem, doncs, de reflexionar sobre quin paper podem tenir, individualment i col·lectivament, en aquest procés de revitalització lingüística».
D’altra banda, en una entrevista de la periodista Violeta Tena a Francesc Gisbert, a la revista El Temps, a propòsit del llibre que acaba de publicar La resistència lingüística: Un món de llengües, l’escriptor alcoià critica la gestió dels darrers Governs valencians i ens invita, a tots, a enfortir la nostra consciència lingüística i a desemmascarar els prejudicis que van a la nostra contra per tal d’afavorir actituds favorables a la diversitat lingüística (com ara la transmissió intergeneracional, l’autoodi, l’odi, inèrcies, sistemes comunicatius dominants…). En un món on l’existència de llengües minoritàries (i minoritzades) és l’habitual, la diversitat lingüística forma part de la vida i hem d’aprendre a respectar-la. Per això, s’ha de respectar i promoure el valencià a tots els àmbits, com anota l’Estatut. Cal exigir, als governants (i als de l’oposició), un major reconeixement a la llum dels drets humans; perquè és bàsic per a les llengües minoritàries, com la nostra. És fonamental per a la seua pervivència. Remarca Gisbert: «Per a les llengües minoritzades, resistir és començar a guanyar», tot i que no podem «conformar-nos» davant retrocessos i pèrdues preocupants. Cal anar més enllà de la resistència per poder guanyar posicions i no continuar, en la incertesa i les amenaces de major reducció.
Com adverteix, Tudi Torró en l’article «Insistim!», publicat el 15 de gener passat a Diari La Veu del País Valencià, «la llei Rovira només pretén minoritzar el valencià fins a la seua extinció en zona castellanoparlant i desdibuixar-lo tant com puguen en zona valencianoparlant». Ha dificultat tot el que han pogut, de manera il·legal i antidemocràtica, les 4.145 al·legacions presentades per tal que no es cometa un lingüicidi contra el valencià. Se les han passades per l’entrecuix; ni Rita Barberà, quan era batllessa, del seu mateix partit, va gosar fer el mateix que Rovira-Mazón, amb els milers d’al·legacions en defensa de l’Horta, quan vam aconseguir paralitzar una llei destructora, en aquell cas de l’Horta. Una llei inconstitucional i antiestatutària que ens retorna als paràmetres de genocidi cultural contra el català de la dictadura anterior.
«La llengua històrica com a element de cohesió social»
Després d’exposar el marc general, Pradilla explicita el compromís concret per mantenir la llengua amb empatia, la conveniència de reflexionar plegats (autòctons i al·lòctons) sobre «la centralitat que mereix tindre la llengua històrica en el seu sistema territorial», «la llengua històrica com a element de cohesió social», com a funció de llengua de «comunicació intergrupal», tot i que durant la Transició aquest paper, a Catalunya, es va reservar per a la llengua catalana.
No obstant això, ara, no ho diu Pradilla, deixeu-me-la passar, «fa aigües» en la seua aplicació concreta. Perquè l’embat de l’espanyolisme reprodueix, en bona part, els prejudicis de la dictadura anterior i els seus seguidors contra el català (a pesar del totalitarisme i l’intent d’extermini sistemàtic, del feixisme, en alguns aspectes ha augmentat l’odi contra el català, potser perquè els franquistes creien que havien acabat del tot amb el valencià-català; per això es va poder presentar a l’Ajuntament de València el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover, Francesc i Aïna Moll i de M. Sanchis Guarner, on es mostra la unitat de la nostra llengua).
Pradilla analitza i descriu la dinàmica i les diferents etapes històriques, d’aquesta Transició («democràtica») que en tantes esferes ha reproduït tics, hàbits, costums, lleis i estructures de poder hereues del franquisme… Primer, a la dècada dels huitanta del segle passat sobretot es va centrar en la comesa de tractar de bilingüitzar a població castellanoparlant, perquè la catalanoparlant ja estava ben «bilingüitzada», després dels 40 anys anteriors de dictadura i de segles de discriminació inquisitorial, censura i inclús prohibició per a eliminar el valencià-català, amb càstigs, multes amenaces d’excomunicació i penes de mort per expressar-se o escriure en valencià-català (en l’àmbit eclesiàstic i civil); com ara les tortures policials en la comissaria que va patir l’arquitecte de la Sagrada Família, Gaudí, durant la dictadura de Primo de Rivera; i a les acaballes de la següent dictadura, Jordi Carbonell, també va ser torturat a la comissaria de Via Laietana per parlar en la nostra llengua. Encara hi ha, «dirigents» polítics, cínics, falsos i mentiders, que, des del PP-Vox del País Valencià, gosen dir que el valencià s’ha «imposat»; tenen més cara que esquena. Com el monarca corrupte va dir, en un discurs reial, que el castellà no s’havia imposat mai… Tergiversen la història i als botxins els volen fer passar per víctimes i a les víctimes per botxins. Són els arquitectes del terror (Preston) i de la barbàrie.
L’ús social de la llengua
La dècada dels noranta ja posa damunt de la taula la necessitat d’incrementar l’ús social de la llengua catalana. Si comparem l’anàlisi que fa Pradilla de Catalunya amb la situació del País Valencià, tant en la dècada dels vuitanta com dels noranta, i inclús posteriorment (i als darrers anys empitjora, per banda, del Botànic que no fa una bona i molt menys una òptima política lingüística, a més del Govern actual, d’extrema dreta, que en fa una de pèssima), les institucions autonòmiques valencianes es van centrar només o quasi en exclusiva en l’ensenyament del valencià, en deixar de banda la resta d’àmbits d’intervenció per tal augmentar l’ús social del valencià-català (ni a sanitat, justícia, internet, administracions, etc.).
Per desgràcia, tret de casos molt concrets, la regla general, pel que fa al valencià, va continuar només en una tímida «despenalització» (en alguns àmbits) i una actitud molt passiva, reproduint el costum de segles d’imposició («naturalitzada» impositiva) del castellà, com a llengua supremacista, que ocupa quasi tot l’espai públic i de les administracions i deixant de costat les propostes per incrementar l’ús social del valencià-català més enllà de l’esfera de l’ensenyament públic. Als centres privats, llevat que foren escoles en català, la norma era fer el mínim en valencià… Després de l’increment de les habilitats lingüístiques en català, a Catalunya, als anys vuitanta, ja permetia centrar l’atenció en la millora dels usos a la dècada dels noranta. Tot i que dins de l’ensenyament a Catalunya, mentre es proclamava, amb cert cofoisme, la «normalització» lingüística, molts professors de la pública (i de la privada lligada als ordes religiosos), també continuaven fent les classes en castellà i vulnerant els drets fonamentals de l’alumnat i de les «lleis vigents».
Assenyala Pradilla, la proposta de revitalització del francés al Quebec del sociolingüista canadenc J.C. Corbeil (1980) per a la revitalització del francés, des de situacions comunicatives «institucionalitzades» i les «individualitzades». «Les primeres regulaven interaccions planificades d’agents públics (i no tant privats), com l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació, les segones, absents de regulació, responien a la tria dels individus en la interacció privada». La hipòtesi de partida era, com assenyala Pradilla, que «la intervenció en les comunicacions institucionalitzades retroalimentaria una millora en les individualitzades, cosa que al Quebec va propiciar una revitalització considerable del francès.» Mai a l’estat espanyol, francés i italià, on hi ha parlants del nostre domini lingüístic, no s’ha fet res semblant per a la revitalització del valencià-català; potser perquè ens obliguen a tenir un estat al darrere més potent que Andorra.
A Catalunya, anota Pradilla, després de l’etapa d’institucionalització, als anys noranta es posaria el centre de gravetat en els usos interpersonals col·loquials, no tant en els usos institucionals com en els privats, per tal de fer del català una llengua de cohesió grupal. «Per descomptat, l’extraordinària alteració demolingüística que produeixen les migracions internacionals, referma la necessitat d’incidir en els usos socials. Tanmateix, les polítiques dutes a terme no van saber interpretar la magnitud del canvi sociocomunicatiu que s’estava produint. Així la globalització ha anat fent forat en tot de comportaments socials, amb una forta incidència lingüística. La complexitat comunicativa que ha generat el multilingüisme extrem en què vivim – al voltant de tres-centes llengües al si del domini lingüístic catalanoparlant, segons el Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades-, l’emergència d’unes noves ecologies digitals, on les llengües minoritzades encara no han trobat l’encaix necessari, el desacomplexament d’ideologies lingüístiques, etc., tot plegat ha tensionat l’habitabilitat de la llengua catalana en el seu propi espai». De fet, la posa en una situació de risc més greu, sobretot al País Valencià, però a tot arreu del nostre domini lingüístic, potser, tret d’Andorra.
La lingüista, Carme Junyent, des del Grup d’Estudis de les Llengües Amenaçades, on incloïa moltes llengües africanes, però també, la nostra llengua, clamava perquè assumirem el risc de minorització extrema i, fet i fet, de col·lapse, per tal de revertir les polítiques lingüístiques que alimenten les dinàmiques del sistema neoliberal i darwinista, que augmenten els lingüicidis.
Adquirir «competències»
Potser, entre nosaltres, amb la millor de les intencions, enmig dels atacs contra el valencià del Govern de PP de Mazón, en la defensa de l’ensenyament del valencià, sovint, es remarca la importància d’adquirir «competències», com si no hi haguera mil maneres d’adquirir les habilitats cognitives, també fora de l’àmbit escolar (Ivan Illich, Freire), i s’ubica el marc en defensa del valencià-català, en un terreny de competitivitat neoliberal, on té totes les de perdre; en bellugar-nos com un hàmster muntat sobre una roda dins d’una gàbia, sempre movent-se i sempre estàtic, sense anar enlloc i arribant a l’extenuació.
Hem de pensar si no «reproduïm», sense adonar-nos, els mites de l’escolàstica escolar, «les competències» (que ve de «competir», «competitivitat») potser llegit, no tant com les habilitats socials i intel·lectives, sinó com a ideologia meritocràtica acadèmica, pròpia de l’endogàmia de l’ofici docent, el corporativisme professional i la consideració de «l’excel·lència» del magisteri, inculcada per l’ensinistrament intensiu que els docents reben durant la seua formació acadèmica i reprodueixen com a «capital humà» (neoliberal). Potser aquesta estratègia, de «competitivitat», de «capital», de producció, de creixement, de rendibilitat…, ¿pot contribuir a estrènyer més la corda al coll sobre el valencià-català? Igual com la retòrica del «desenvolupament sostenible» en la defensa dels ecosistemes, com va denunciar, Ernest Garcia, a El trampolí fàustic. Ciència, Mite i Poder en el desenvolupament sostenible (1995), aquest oxímoron, ¿no contribueix a blanquejar l’increment de la destrucció d’ecosistemes vitals i tractar de tranquil·litzar les consciències davant la demolició dels fonaments biofísics de la Terra?
Pel que fa al País Valencià, sense un estat propi ni uns «autogoverns» (colonitzats i aliens) que no defensen prou la nostra llengua, subordinada i discriminada, s’alimenta la retòrica hegemònica dominant, supremacista i narcòtica de la ideologia de la «igualtat d’oportunitats» educatives (del liberalisme econòmic) que tant han assimilat i repeteixen els docents, fins i tot en els «moviments crítics».
Mentrestant, de manera potser «inconscient», s’oculta, mitjançant la pedagogia i la psicologia escolar individualista, les violències i les desigualtats socials que es reprodueixen sota les pràctiques disciplinàries de l’ensenyament, sota l’aparença d’un «currículum» igualitari, homogeni i comú per edat i nivell amb idèntics objectius d’aprenentatge i similars estàndards d’avaluació i examen estratificadors. Les pedagogies de l’oprimit de Paulo Freire, de l’ecologia d’Ivan Ilich a escala internacional, i entre nosaltres, Ernest Garcia o Gonçal Anaya, entre d’altres, han qüestionat aquestes pràctiques de reproducció escolar de les desigualtats, al servei de les posicions dels interessos de les classes dominants i d’un capital destructor dels fonaments ecològics i vitals del planeta i la seua diversitat biològica, cultural i lingüística. Com fa anys alertava Leonardo Boff a Ecologia: crit de la Terra, crit dels pobres, 2006 i el sociobiòleg Eduard O. Wilson davant de l’extinció.
Possiblement, cal remarcar i prioritzar, sobretot, en l’àmbit de la lluita ecologista i la defensa de la nostra llengua i cultura valenciana, les opcions i els valors a favor del valencià, contra l’empobriment que significaria la seua pèrdua o la seua derivada en una «llatinització» de l’assignaturització escolar; la precarització social, cultural i humana que suposa el seu arraconament fins a extrems tan cruels i insuportables, com els que pretén executar el Govern del PP-Vox al País Valencià; el seu ús i preservació institucional, de la protecció, de la promoció, del respecte, del reconeixement social i col·loquial, a tots els àmbits, exigiria una política governamental de les cures, d’una atenta conservació, preservació i promoció.
Recuperar la llengua històrica en tots els àmbits
Perquè mantenir i recuperar en tots els àmbits la llengua històrica arreu del domini lingüístic és un factor de singularitat, de creativitat, un salt qualitatiu de coneixement, vivències, experiències, habilitats, intel·ligència i saviesa, producte d’un llegat cultural heretat i construït de manera especial i pròpia a pesar de totes les dificultats per anihilar-nos. La nostra llengua és cabdal des de fa quasi mil anys, forma el nostre nucli bàsic com a país perquè conrea el nostre sentit identitari més fonamental, tant intergeneracional com intrageneracional. És la columna vertebral del poble valencià i la resta de tot el domini lingüístic. L’aprenentatge i l’ús social del valencià-català, té un valor qualitatiu i incommensurables; no es pot pagar perquè augmenta exponencialment la riquesa social, cultural i intel·lectual de tota la societat valenciana, ja que és un tresor de la tradició que s’ha conservat fins ara mateix i acumula coneixements, sabers i habilitats, no suposa cap pèrdua per a ningú, tot són guanys. Dues llengües, millor que una sola, tres, millor que dues, quatre millor que tres… Etc.
Després de contextualitzar el marc general, Pradilla, sol·licita confiança i que li fem costat per als pròxims lliuraments sobre les possibles accions a fer per tal de millorar la vitalitat de la nostra llengua. Recorda que ha apel·lat a autòctons i al·lòctons i adverteix que al següent article exposarà les raons per les quals els catalanoparlants no podem deixar de participar individualment (i afegisc, socialment i col·lectivament, que ell ha dit abans) en aquest procés de revitalització lingüística per tal de fer del valencià el centre de gravetat de la comunicació intergrupal.
Li fem tota la confiança, caldrà seguir-lo, com seguíem els articles de Joan Solà quan escrivia sobre el nostre català al diari Avui i que després va recollir, em sembla, a Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009). Esperem que davant l’increment de les amenaces i riscos contra el valencià i contra la terra, pel Govern del PP-Vox, organitzem la resistència social, a l’ensenyament i en altres àmbits socials, en defensa del valencià, del seu ús a tota la societat del nostre domini lingüístic. Contra els qui el volen arraconar i extingir la nostra llengua i la nostra terra de totes totes; com ja han fet a les comarques del sud del País Valencià. El que pretenen, des del Govern de l’extrema dreta que ens mal governa, és escampar la destrucció i el desert a tot el nostre país.
