El moviment sindical reivindica millores salarials davant un IPC desbocat que, al mes de juny, ha arribat al 10,2%. Una inflació que no havíem vist des del mes d’abril de 1985. En aquest context, les diferents organitzacions sindicals de classe consideren que s’imposa una millora substancial del poder adquisitiu de la classe treballadora; encara que hi puga haver diferències importants en el plantejament de la justificació.
Per a Intersindical Valenciana, l’anàlisi no es circumscriu a l’actual situació generada per la guerra d’Ucraïna, perquè entre les conseqüències de les successives crisis que ens han afectat, com a treballadores i treballadors, des de 2008, ni hi ha diferència ni solució de continuïtat. En eixe sentit, reclama l’augment de salaris i pensions i ha «valorat les noves mesures anunciades pel govern de l’estat, però insisteix que no hem de parlar d’ajudes puntuals sinó d’un veritable i durador repartiment de la riquesa que pose a la classe treballadora primer». Per altra banda, sindicats com el galleg CIG, els bascos LAB o ELA o l’anarcosindicalista CGT consideren que cal augmentar els salaris per a «evitar que la classe treballadora no siga qui pague una crisi que no ha generat». Per últim, CCOO i UGT també reclamen un augment salarial i adverteixen d’una tardor tensa; de fet, aquestes dues centrals sindicals han convocat concentracions davant les seus patronals per reivindicar que «els salaris han de millorar per protegir el poder adquisitiu».
No obstant això, el fet constatat és que totes les organitzacions sindicals coincideixen que la situació es fa insuportable per a la classe treballadora. Una llista a què cal sumar altres organitzacions que representen interessos de classe com la COESPE, coordinadora estatal de pensionistes, que també està organitzant mobilitzacions per als mesos d’octubre i novembre contra la privatització i l’empobriment de les pensions. Totes i tots opinen que si govern i patronal no accepten augments salarials que impedisquen pèrdues de poder adquisitiu de treballadores i treballadors i pensionistes, el conflicte social i laboral serà una realitat aquesta tardor.
En contraposició, el «pacte de rendes» i les propostes sobre pensions deslligades de la inflació, que promou la gran patronal espanyola, són inacceptables. La negativa de la patronal a contribuir solidàriament a l’eixida de la crisi entrebanca qualsevol negociació o acord. Els grans empresaris i els dirigents patronals no volen que les aportacions de les rendes del capital servisquen per a redistribuir la riquesa i combatre la pobresa i les desigualtats. Tot el contrari, volen, com sempre i malgrat la situació de crisi, mantenir els seus privilegis, repercutint els seus efectes sobre les treballadores i treballadors i els sectors socials més vulnerables. A més de mostrar-se en contra de la millora salarial i de les pensions, de la seua vinculació a l’IPC real anual, també ho han estat a l’augment del SMI i de l’augment de les indemnitzacions per acomiadament, tornant, si més no, a la situació anterior a les reformes laborals de 2010 i 2012, o als impostos a les empreses energètiques, la taxa turística o a una reforma fiscal progressiva. I tot això en un context en què les rendes del treball han retrocedit mentre els beneficis i les rendes del capital han crescut.
Pel que sembla, els pactes del govern espanyol, amb la CEOE i els agents socials, en matèria laboral i de pensions, no han estat suficients per a aquesta organització patronal. Vol més. Molt més: no està disposada a cap contrapartida, malgrat que se’n va eixir amb la seua, tot i impedint la derogació de les reformes laborals i de les pensions de José Luis Rodríguez Zapatero i de M. Rajoy. Cert és que, tampoc, govern i sindicats signants varen estar massa afinats en no preveure acords amb majors garanties i contrapartides que obligaren la gran patronal espanyola a garantir el poder adquisitiu de salaris i pensions.
Ara no queda més camí que el de sempre: la pressió, la mobilització, i el conflicte als centres de treball i als carrers. No crec que ara siga massa rellevant quina posició ha defensat cada organització sindical en el passat, ni les diferències envers el model de negociació col·lectiva: davant d’una situació tan complicada per a la classe treballadora i el conjunt de la societat, cal la màxima unitat per defensar els nostres interessos, les nostres justes i legítimes reivindicacions i per combatre les polítiques contràries a la nostra gent.
Unim-nos, diu un dels nostres himnes. Doncs, això és el que cal: unim-nos en la defensa de la millora dels salaris, les pensions i el treball. Unim-nos per la mobilització fins aconseguir-ho. No podem perdre ni un minut. Molta gent ho està passat malament. Ara és el moment, ara toca. Millorem els salaris, millorem el treball o tindrem conflicte laboral i social.
