Cada dia sabem més coses i amb més detall del pla que va fer el feixisme per enderrocar la República i justificar el fet mentint miserablement. A més, tenim més clar com va abordar el tema de declarar il·legítima la República i establir la dictadura per a salvar Espanya. El franquisme va voler justificar el seu règim que mai més permetria una educació moderna i lliure com havia fet la República. Al revés, va reimplantar de bell nou l’anacrònica pedagogia que havia estat sempre en mans de l’Església.
A partir de la primavera de 1939, quan es va iniciar la repressió, totes les institucions de l’estat feixista treballaven coordinades amb el muntatge del nou ordre social. A més, el règim es va arrogar l’atribució d’aplicar falses teràpies a la submisa societat, criminalitzant tot el que havia proposat la República. Un detall d’aquest aberrant pla fou la Secció Femenina de Falange, que va col·laborar amb un patronat per fer una reeducació de dones que mai més s’atrevirien a donar filles i fills amb pensament lliure.
Quant a la infància, la situació social i política que hi havia al final de la guerra era propícia per iniciar una reeducació de xiquetes i xiquets. Cal començar dient que les presons estaven preparades l’any 1939 per albergar 20.000 persones. Però, ben prompte, arribaren a haver-n’hi 280.000, homes i dones republicanes pertanyents a l’aparell de la República. Entre el personal empresonat hi havia dones que estaven embarassades o portaven filles o fills menors que entraren a la presó amb la mare. Quan una mare entrava a la presó amb un fill/a quedava registrada la mare, però el fill/a no era registrat. Quan una dona entrava embarassada no deixaven cap constància. Milers d’infants sense registrar eren furtats a les mares i entregats a matrimonis amb suficient solvència moral certificada per l’Església i la Falange. Es parla d’una desorbitada quantitat de nadons robats. Els que entraven amb la mare podien estar fins a tres anys. Passat aquest temps, «voluntàriament» les mares entregaven els fills/es a la teràpia de Vallejo-Nájera. Quan les embarassades parien a la presó, els deixaven un determinat temps perquè la mare els donara les primeres atencions maternals. Però, en caducar aquest temps, la mare es quedava a complir la sentència: presó o patíbul; i el nadó era venut al mercat -més o menys- negre que es va formar al voltant de les presons de dones. Molts d’aquests xiquets i xiquetes anaven a parar internes a col·legis de l’Església o d’Auxili Social, on s’encarregaven de regenerar-los conforme manava déu i el feixisme.
Naturalment, tot aquest «negoci» era fet sota la tutela de l’Església, que es va especialitzar en la recerca de famílies de total confiança per fer «buenos españoles». Era la teràpia de Juan Antonio Vallejo-Nájera, psiquiatre de l’exèrcit nacional que va ser el primer catedràtic universitari en psiquiatria després de la guerra. No negaré, que moltes monges i persones que van col·laborar en aquests fets possiblement estaven convençuts que feien una obra de caritat. Però, això no demostra res més que l’emboirat clima que hi havia aleshores, cosa que no els eximia de la seua responsabilitat.
Entregaven les criatures furtades a altres famílies perquè estaven convençuts que els gens «rojos» quedarien neutralitzats. És el mateix que van fer també amb joves homosexuals, casant-los amb dones de sobrada solvència catòlica i feixista. Aquest vídeo pot donar pistes del que deia la propaganda del règim i el que realment feia.
A Franco li va agradar la «pseudociència» de Vallejo-Nájera i va facilitar tan macabre “negoci” amb l’ajuda de l’Església i l’Auxilio Social. Unes entitats de sobrada confiança del règim que assegurava la regeneració de milers d’orfes de republicanes, que farien, pensarien i es comportarien amb les seues conviccions feixistes. Per això promulgaren una llei el 14 de desembre de 1941, on permetia fer el canvi de noms i cognoms als nadons que, després, dificultaria el rastre.
Els que investiguen la història contemporània estan insistint mostrar-nos el que realment va passar i no el que ens deien. Cada dia ens ho confirmen les xarxes socials, a més de nous llibres publicats que van eixint al carrer. Ho fan personatges d’alta i merescuda categoria professional, com l’emèrit magistrat, Martin Pallin; l’historiador, Ángel Viñas; el catedràtic de Dret Penal, Guillermo Portilla; altre catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo, etc.
Les dificultats que darrerament tinc amb la vista, han fet que m’incline per escoltar conferències, entrevistes i altres àudios que estan al nostre abast a les xarxes. Això m’ha obert nous camins perquè n’hi ha per a tots els gustos, especialment els relacionats amb la Memòria Democràtica. Oportunitat que em fan veure el que ha estat tant de temps amagat i per què. Malgrat haver arribat a la tercera dècada del segle XXI, encara es troben documents ocults que no coneixíem. Hui no hi ha cap historiador de prestigi que siga capaç de negar que la dictadura franquista tingué prou de temps per ocultar o desvirtuar fets. Temps que també va aprofitar per adoctrinar la societat amb la seua propaganda mostrant la bonhomia del seu règim d’una manera descarada i sense gens de vergonya.
A tot açò, hem d’afegir els pocs recursos i manca de voluntat de les primeres dècades de democràcia per abordar el tema de la Memòria. Cosa que en la resta d’Europa no ha passat després de la Gran Guerra. Encara queden per desclassificar documents; no solament a Espanya, també a països d’Europa i Rússia. Açò evidencia que queden alguns racons foscos d’aquella època i que a poc a poc aniran eixint.
La planificació citada que va preparar la fiscalia de l’exèrcit nacional per esborrar qualsevol intent demòcrata, ho tenia tot previst. El trípode feixisme, exèrcit i monarquia va preparar un pla general de com construir una societat amb boç disposada a fer que mai més hi hagués cap intent democràtic com la República. Van tallar de soca-rel tota possibilitat de lliure pensament. Les esperances d’amples sectors de la societat que havien trobat amb la República una altra manera d’entendre la llibertat i de viure-la, van quedar reduïdes a cendra. L’aparell propagandístic franquista es va dedicar durant 40 anys a cremar-les fins a fer-nos creure que no hi havia més llibertat que les del franquisme que ens oferia.
