El pitjor d’haver de tornar-hi empès pel tàcit imperatiu de la data (escric aquesta columna el dijous 20 de novembre de 2025) no és vorejar el precipici d’una nostàlgia personal impossible, sinó constatar la dificultat d’enterrar una herència macabra: la del franquisme. Teníem disset anys i acabàvem d’arribar a València a estudiar aquella tardor tan freda i humida de Benimaclet i de la Fonteta de Sant Lluís. Podem dir amb tota seguretat que aquests cinquanta anys són tota una vida que se’ns ha escapat de les mans o hem viscut, segurament totes dues coses alhora.
Les primeres columnes que recorde haver escrit a propòsit d’aquell dia de 1975, en els meus trenta i situat en la distància del temps que any rere any ha anat eixamplant-se, tenien encara un cert regust celebratori, una mena d’innocent orgull d’haver aconseguit superar el període més negre de la recent història. No cal dir que amb el transcurs dels anys les sospites de la vigència de l’atado y bien atado no han fet més que confirmar-se. Es van anar congriant molt prompte, és cert, si més no en els sectors minoritaris que ens ha tocat habitar sempre. No calia sinó observar que mentre el carrer bullia de lluita i esperances, entre bastidors es preparava un retoc del guió que permetria, com en la cèlebre frase de Lampedusa, que tot canviés perquè en el fons no canviés res.
Hi havia llavors una altra dita il·lustrativa d’aquell joc d’il·lusionisme: els mateixos gossos amb els mateixos collars continuaven vigilant la hisenda. Era, fou, una realitat inapel·lable, i no només pels hàbils canvis de jaqueta, ni pel miracle democràtic de la multiplicació dels pans i els peixos podrits del franquisme en institucions que semblaven noves de trinca però que estaven viciades d’origen. El pas sense estridències i sota absolut control del franquisme monàrquic a la monarquia franquista formalment democràtica fou majoritàriament aplaudit pels hereus directes del règim i també pels qui sortien de les catacumbes de la clandestinitat, les presons i l’exili. Tal vegada les presses perquè s’airegés una mica l’ambient enrarit de la dictadura, la consciència de la debilitat de les forces antifranquistes, la perspectiva d’entrada immediata en el club europeu, la por a una solsida en tota regla de l’estat i a la revolta popular, els moviments tàctics forçats pels serveis secrets nord-americans en l’escenari de la guerra freda… Potser tot al mateix temps estirant les cordes amb intensitat diversa i des de punts distants, allò que ara observem com a passat que mai no s’acaba d’explicar, van provocar aquelles pluges i els fangars actuals.
El pitjor de tornar-hi és haver de reconèixer la persistent vitalitat del cadàver de Franco, una mòmia ideològica abjecta, cruel i immunda senyorejant encara àmplies zones de la societat espanyola: gran part de l’església i els seus negocis d’instrucció educativa, la judicatura amb escassíssimes excepcions, les forces armades i el seu capità general, el conjunt legislatiu que emmordassa pobles, llengües i aspiracions democràtiques, la corrupció sistèmica per tots els laberints de l’administració, el centralisme que no defalleix i es reforça, la dreta del PP i de Vox alçant sense vergonya la bandera franquista, l’abassegador predomini d’una mitjans de formació de masses que escampen sense descans les toxines de la desinformació, el ridícul espectacle d’una classe política plena d’oportunistes furtamantes d’una absoluta mediocritat… I la insistència d’aquests dies en documentals televisius espanyols i en la memòria del rei fugat a disfressar d’èxits els errors passats per justificar les abjecccions presents i fomentar l’oblit que trava tota perspectiva de millora real futura: el triomf postmortem del franquisme xifrat en una desmemòria que té com a principal víctima els més desvalguts i els més joves.
I doncs tot és negre després de cinquanta anys? Cal arriscar un balanç. Reconèixer els problemes i la podridura és l’única manera de començar a superar-los. Mig segle després d’aquella mort ens tornem a trobar en un moment crucial. Dissipades les boires de la il·lusió democràtica i mentre el galop dels bàrbars és més estrident que mai enmig d’una crisi del règim en certa manera inèdita –i que tant es pot decantar cap a una opció més autoritària i retrògada com cap a un moviment de ruptura i radicalitat democràtica–, vist des de la perspectiva del País Valencià i de l’any transcorregut des de la dana, tal vegada ara es poden obrir finestres que durant molt de temps han estat tancades. Si per un costat l’herència franquista continua ben viva en molts aspectes, de l’altre (i que cadascú pense quin plat de la balança pesa més) mai com ara el poble valencià havia acumulat tantes forces transformadores ni adquirit tanta consciència de la seua identitat i les seues urgències. Afortunadament els horitzons són oberts per naturalesa.
