El dissabte les tretze falles del barri del Carme de la Ciutat de València van celebrar el Mig Any faller a la plaça de Santa Creu. M’agrada molt esta celebració importada dels Moros i Cristians que ens recorda que estem exactament a la meitat del cicle festiu. Fa sis mesos estaven les falles plantades. D’ací sis mesos tornaran a omplir els encreuaments i les placetes del barri, de la ciutat i dels pobles i les ciutats que les celebren. I a més, si bé es mira, té alguna cosa d’exercici de fermesa en l’optimisme. Estem a punt d’endinsar-nos en la tardor, que ens durà a l’hivern i als fallers i les falleres ens dona per celebrar que d’ací sis mesos començarà la primavera.
De matí vam plantar una falla, obra un any més de l’incombustible artista faller Juanjo Garcia, passàrem el dia al seu voltant i a la nit la cremàrem. En certa mesura aquesta versió concentrada és una vertadera tornada a l’origen, quan les falles eren literalment la festa de la vespra de Sant Josep. És bonic. És com una mena d’inconscient històric que de sobte retorna i renaix en altre lloc del calendari quan aquella festa espontània i veïnal ja ha esdevingut una altra cosa. Ens recorda que al seu interior i malgrat tots els afegitons dels temps i de la història la festa continua sent el que va ser. Per això és una manera tan potent de relligar amb el nostre passat col·lectiu, com a ciutat, com a barri, com a poble.
Ja ho he escrit moltes vegades però vull fer-ho una més. A un barri com el del Carme les falles són un patrimoni social i cultural preciós. Han permés mantindre la vinculació sentimental i identitària amb els seus carrers de persones que no hi viuen, que potser mai hi han viscut, però que són descendents dels seus antics veïns, dels que protagonitzaven en versió ficcional els sainets de Josep Peris Celda. I junts amb ells i elles, els resistents, els que encara hi viuen al barri, entre airbnbs i baixos comercials de tota la vida reconvertits en tendes de souvenirs, en apartaments turístics, en establiments de lloguer de bicicletes. I aleshores, malgrat la gentrificació, malgrat la turistificació, el barri encara manté, com en un palimpsest vivent, la seua identitat, la seua memòria col·lectiva.
El dissabte era molt emocionant i molt eloqüent acostar-se a la plaça de Santa Creu des de fora del barri: travessar el Tossal i la plaça Sant Jaume venint des de la Bosseria i endinsar-se al carrer de Dalt entre la multitud de turistes fins a la plaça de l’Arbre i el carrer del Pintor Fillol; després girar a la dreta i de sobte el miracle: el barri era el barri, amb la seua gent de sempre esmorzant al carrer, amb nouvinguts completament integrats, és clar, i amb la gent que coneix cada racó del barri, cada atzucac i cada placeta perquè l’ha viscut, perquè ha recuperat any rere any l’espai públic per a ús de la gent, perquè ha crescut primavera a primavera plantant una falla, cremant-la i somniant amb la següent plantà: a la plaça Santa Creu, a la plaça de l’Àngel, a la plaça de l’Arbre, a la plaça dels Furs, a la plaça del Portal Nou enyorant el carrer de Na Jordana, als encreuaments dels carrers Ripalda i Soguers, Marqués de Caro i Doctor Chiarri, de Baix i Hostal de Morella, de Dalt i de Sant Tomàs, Portal de Valldigna i Salines, al carrer de les Blanqueries, al carrer de sant Miquel, a la placeta que forma la cruïlla entre els carrers Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, on si em pregunten diré que es planta la millor falla del món. Perquè tot això forma part de la seua memòria sentimental i de la seua identitat.
Sempre ho he pensat, però dissabte ho vaig sentir molt profundament. Si alguna vegada passa aquesta travessia del desert que és la gentrificació i la turistificació, aquesta conversió de la ciutat en una closca buida per a gaudi dels visitants i per al negoci d’uns pocs, el que quede del vell barri del Carme, els últims ecos de les converses en veu alta en els replanells de l’Escaleta del Dimoni, dels edificis que donaven a l’hort d’En Sendra i als escenaris del teatre en valencià, hauran quedat gràcies a les falles. Espere de tot cor que es puguen crear les aliances necessàries perquè aquest preciós contenidor viu de memòria social, aquesta valuosa càpsula del temps sobrevisca als mals que aquestos temps incerts comporten i també als seus cants de sirena: la turistificació també de la festa, la massificació despersonalitzadora.
En qualsevol cas hui vull dir que aquelles llargues i paral·leles taules amb més de quatre-cents comensals, aquell exercici ple de festa popular de dissabte passat, aquella plaça atapeïda de veïns i veïnes entre la multitud desorientada del turisme banal, és un reducte d’esperança. Perquè al remat, el que tot allò venia a recordar-nos és que després de l’hivern, tornarà la primavera.
