Després d’unes setmanes de dies rúfols amb ruixats dispersos i ventades sorolloses, aquests darrers jorns han estat assolellats i preciosos. Com que érem en període de vacances i no m’he permés cap viatge exòtic, m’he donat el luxe, almenys, d’eixir a passejar dia sí dia no per una València pasqüera. I mireu com i on que m’ha tornat a passar. M’he assegut en una terrassa a beure una copa de vi negre i una vegada més la cambrera m’han contestat: “¿Un riojita o un riberita?”
Fa ja un cert temps, dotze anys sense anar més lluny, d’aquell l’article mític, “La Ribera del Duero”, en què Empar Moliner manifestava el seu gran malestar envers la tònica general als restaurants de Barcelona i Catalunya quan a l’hora de demanar quin vi calia servir, els cambrers sempre preguntaven: “Desitjarien un riojita o un riberita?”… És a dir, un Rioja —criança o reserva— o un Ribera del Duero. Com si no existiren més vins a la terra! Com si no existiren els vins catalans! Desperta ferro!
Tenim vins excel·lents: Montsant, Priorat, Penedès, Costers del Segre, Empordà, Alella, Pla de Bages… però no apareixen. No s’ofereixen. I si no apareixen, són inexistents.
Una cosa semblant ocorre al País Valencià. Tenim vins boníssims com els monestrells d’Alacant, els bobal d’Utiel-Requena, els vins dels Alforins, etc. Els vins valencians han millorat una enormitat des del temps en què Vicent Ventura deia allò de: “Soc nacionalista en tot excepte en el vi”, que havia de ser —li agradaven els vins bons— de Rioja.
La inèrcia, però, comprovada cada dia a peu de carrer, encara situa els vins valencians en un segon pla. I la pregunta del milió continu sonant a tort i a dret: “un riberita o un riojita?”. A més, per si fos poc, i açò encara em trau més de polleguera, te la fan amb els diminutius corresponents, ita, ita, com si amb aquest tractament de proximitat i familiaritat amb el vi volgueren apropar-se amicalment al client. Convençuts que t’han ofert el millor de cada casa, persuadits que no hi ha res més al món dels vins que això: “Riojita o riberita”.
Recorde la primera vegada que vaig veure una ampolla del vi Maduresa, seria el 2002-2003. Feia poc que el Maduresa es comercialitzava, l’havien llençat al mercat l’any 2000 des de la partida de les Alcusses, a Moixent. Allò va ser tota una descoberta: la bellesa estètica en una ampolla de vi valencià! No hi estàvem avesats. I a més, un vi boníssim, d’aquests que et reconcilia amb la vida.
Des de llavors ha plogut molt i ara l’oferta de vins valencians és ben diversa, rica en qualitat i en bellesa. Sí, els vins valencians són cada volta més variats i millors, però a pesar d’això, continuen sense aparèixer en la boca de molts cambrers i cambreres. Per sort, segons com i on, la cosa, tot i que a poc a poc, va canviant.
Queden lluny, doncs, aquells anys en què als cellers i als supermercats només trobaves Riojas i Riberas del Duero amb noms i dissenys rancis: Faustino I, Faustino V, Sangre de Toro, Paternina banda blava. No hi havia encara les botigues gourmets que han acampat darrerament en alguns barris de la ciutat, ni els cellers moderns amb tasts de vi, ara tant de moda! Tot era molt més rudimentari en els anys vuitanta i noranta. Però a finals dels noranta la cosa començà a canviar en el món dels vins: la diversitat, la singularitat, la modernitat i la bellesa en el disseny, i la qualitat es va disparar sense aturador… I a pesar de tot això, encara la pregunta de marres “Riojita o riberita”?
La vida dels vins és, vull pensar, molt més que distingir entre un Ribera i un Rioja. Com si només hi hagués dues “erres” a l’alfabet. Hem fet camí, però encara avui no li faltaria raó a Empar Moliner amb allò que va escriure ja fa anys: “Els vins de la Rioja són més consumits que els nostres. Hi ha consumidors que compren per la fama, no pel gust. Pocs catalans que en un restaurant demanen vi d’aquestes dues DO demanen un vi concret que coneguin i apreciïn. Demanen en genèric (i en diminutiu) “un riojita ” o “un riberita “. Per desgràcia, la majoria de restaurants catalans que tenen Rioja o Ribera (però que no tenen Montsant o Priorat o Penedès o Costers del Segre) compren les pitjors marques d’aquestes dues denominacions d’origen, perquè ho fan en funció del preu. Valoro els restaurants catalans que tenen vi bo de tot arreu, però em sembla una anomalia intolerable que no tinguin res o poca cosa d’aquí. Vol dir que l’amo no en té ni idea”.
Han passat els anys i moltes cartes de vins continuen sent avorrides, insulses, pobres i monòtones. Però el pitjor de tot, em sembla, és que hi ha locals on, a pesar de tenir una oferta molt digna de vins valencians, no te’ls ofereixen. ¿Indiferència, ignorància, inèrcia, menyspreu? Siga el que siga el resultat és empobridor i toca ja una mica els nassos, per no dir parts més privades: ¿“Un riojita o un riberita”? I d’ací no eixim. M’ha tornat a passar!
