Savis meteoròlegs té la ciència, amb els seus càlculs i pronòstics, amb la història documentada de canvis i constants, de fenòmens d’extraordinària intensitat, de rècords de pluges i períodes de sequera, maregasses i huracans i, en fi, tota aquella física atmosfèrica convertida en matèria informativa que tanca els noticiaris. L’home del temps, en dèiem en aquella època de televisió grisa i plana del franquisme de l’encarregat de transmetre les dades sobre l’oratge, perquè de dones no n’hi havia mai. La televisió en general, espectacle i mitjans tècnics a banda, em fa l’efecte que no ha millorat gaire. Més aviat diria que ha atès mecanismes més subtils i efectius de persuasió, intoxicació i control socials, tres cares de la mateixa moneda. Sense comptar-hi que, rere l’aparent diversitat d’opcions, estils i ofertes, s’amaga la discriminació forçada per lleis i interessos espuris de llengües i cultures minoritzades com la nostra, pobles sense estat propi obligats a pagar invariablement el beure dels altres. No hi ha reflex més clar del fracàs de l’Espanya autonòmica –amb permís de la xarxa ferroviària o la gestió de carreteres, ports i aeroports, per exemple– que l’ocupació i distribució d’espais mediàtics sense que siguem capaços de discernir quin és pitjor que l’altre. Dels dits generalistes i d’altres de més baixa estofa (de tarots i bruixeries, de falles i bous, de religiosos i xarlatans…) en tenim per donar i vendre. La vulgaritat i la gasòfia s’han convertit en costum que s’accepta amb tot el fatalisme. Aquestes televisions les tens debades i a tot arreu, però si vols veure’n alguna en la teua llengua no restringida a la cosa provincial i folklòrica, més com més va sota el poder del PPVox, d’À punt, has de pagar o trencar-te les banyes. Una cosa tan elemental com el dret a l’ús de la pròpia llengua a tots els efectes, tan emfàticament proclamat per lleis internacionals i fins per la Constitució espanyola (amb les trampes que ja coneixem), ens és negat dia a dia fins en els mínims detalls. Que a hores d’ara no puguem compartir ràdios i televisions en català és la prova més fefaent de la insignificança política dels Països Catalans, d’un en un i vistos en conjunt, i de el tossut menyspreu amb què som tractats. Però qui se’n recorda, de demanar la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català avui dia? I qui se’n recorda, en un acte simbòlic de resistència, només obté l’eco del silenci com a resposta.
Siga com vulga, en plena crisi climàtica com la que vivim en els nostres dies, la meteorologia i les dones i homes del temps que ens n’informen són una font bàsica i preciosa de coneixement. Sempre, és clar, que confiats en la seua infal·libilitat no deixem de mirar el cel abans d’eixir de casa ni ens pensem que tenim, com a contribuents nats, el dret inalienable a la bonança climàtica permanent. Ni que deixem de beure en les fonts antigues de la paremiologia i les paraules ritmades que estimulen la memòria climàtica i la capacitat d’observació directa del món en què vivim. Acostumats a l’asèpsia de l’aire condicionat i els paranys televisius, però, els perills d’un oratge desbocat per maltempsades es multipliquen exponencialment. El poder, i les seues ramificacions institucionals, sol tractar els ciutadans com si fossen xiquets per fer-los creure que tot és sota el seu control: “No patiu de res, que el paraigua del papa us protegirà sempre”. Però les fúries meteorològiques són empeses per les lleis de la física i ignoren els polítics ganduls i tocatardans, com els que sofrim molt particularment els valencians, i negacionistes fanàtics que només miren els seus negocis, amb absolut menyspreu per la vida humana, que és també la del planeta que l’alberga.
Savis meteoròlegs té la ciència, certament, amb els seus mapes i gràfics i els seus registres històrics d’ençà que hi ha memòria documentada de l’oratge, però un, en la seua esquifida experiència, no recorda tants dies de vent furiós, ni tantes maltempsades que s’encadenen sense descans, ni aiguats tan persistents i fatídics com els de les darreres setmanes. Poc poden fer els esforçats meteoròlegs –i en aquest sentit la valenciana Victòria Rosselló, que es va fer un fart d’avisar-nos quan la dana, serà sempre un exemple de rigor i responsabilitat en permanent contrast amb la mandra assassina dels governants de la Generalitat– si fallen els encarregats de la seguretat pública. La diferència en la gestió dels aiguats d’aquests dies a Andalusia i altres llocs d’Espanya i la negligent i catastròfica de la dana augmenta els motius que assenyalen els culpables de la mort de 230 persones i de la devastació de les comarques afectades. La dana fou un avís macabre del que pot passar quan la societat és en mans d’un mal govern. L’oratge no té color polític però és un paràmetre infal·lible de la qualitat de qui governa.
