Creguen-me, la sentència llatina puero maxima reverentia debetur (l’alumne ha de ser objecte del màxim respecte) ha sigut l’eix central i constant de la meua activitat com a docent. Sempre he intentat preservar la independència de criteri de l’estudiant. En tot moment he mirat de fer comprendre als meus alumnes que en la vida hi ha qüestions que poden ser l’objecte d’un coneixement objectiu, apodíctic i sense fissures; i que també hi ha altres qüestions que només poden ser l’objecte d’aquella forma de coneixement eminentment discutible i vaporosa que anomenem «opinió». Crec que ho he aconseguit parcialment perquè alguns estudiants m’han confessat que ho veien claríssimament quan assistien a les meues classes.
Des de sempre també he cregut i manifestat als meus alumnes que el progrés de la humanitat, pel que respecta a la ciència i a la tecnologia, ha sigut inqüestionable al llarg dels darrers tres segles, però mai no he cregut que hi puga haver un suposat progrés moral de la humanitat que li resulte mínimament comparable. Soc un subjecte moral profundament infestat pel pessimisme antropològic de gent com Flaubert i Pla. Els optimistes sempre m’han semblat persones excessivament puerils i embafoses, què li farem. Les meues conviccions morals es basen fonamentalment en aquella sentència de Sèneca que afirma que homo homini sacra res (l’ésser humà és una cosa sagrada per a l’ésser humà), en la regla d’or de la moral i en una compassió sincera pels més desvalguts (allò que els catòlics anomenen caritas). Però sempre he estat convençut que, en eixa qüestió del suposat progrés moral de la humanitat, el retrocés a l’edat obscura i a la barbàrie és una eventualitat plausible que pot succeir en qualsevol moment. Tot al llarg de la meua vida he tingut ben clar que el clàssic nosce te ipsum (coneix-te a tu mateix) ha d’anar acompanyat per un indefugible time te ipsum (tem-te a tu mateix), perquè la història ens ha demostrat a bastament que allò que anomenem «humanitat» és una realitat complexa, contradictòria, sempiternament mal·leable per la força i l’espenta dels nostres prejuís i de les nostres passions més primàries. Una realitat polifacètica massa vegades presta a l’exclusió, a l’homicidi i a l’extermini del qui no és de la nostra colla, del qui no pensa com nosaltres o del qui resa a un altre déu que no és el nostre.
També vos puc afirmar que en eixe intent de separació del coneixement de la mera opinió en l’aula, no sempre he sigut comprés i acompanyat pels meus col·legues. Està clar que no han faltat els qui m’han fet costat, però també he tingut la dissort de sofrir la incomprensió de companys de treball que eren més capellans que docents. Ensenyants que creien en eixa estrafolària idea segons la qual podíem fer canviar els adolescents d’opinió en dos segons, perquè sí. Com si els adults canviàrem tan ràpidament d’opinió! Al meu entendre, educar amb esperit crític no és simplement contradir allò que diuen els poders fàctics i les autoritats, sinó demostrar rigorosament la falsedat dels seus arguments. I això són figues d’un altre paner. També he advertit els meus alumnes del fet que tota ideologia o convicció fèrria que puguem tindre conté en el seu interior una obscura llavor, una tendència al fanatisme que és directament proporcional a la facilitat que oferix per a deixar de pensar per nosaltres mateixos. Perquè, amics, comptat i debatut, per molt intensa que siga, una convicció no deixa de ser una mera opinió, un simple juí que es formula sobre un assumpte molt qüestionable, això sí, una opinió carregada de bombo.
