La setmana passada publicava en aquesta mateixa secció l’article “Juan Roig i la cuina del futur”. Hi exposava la meua opinió sobre l’afirmació que, en el futur, ja no es cuinarà, segons opina el president executiu de Mercadona. Com jo no crec que deixem de cuinar i, a més, estic convençut que si deixàrem de fer-ho perillaria alguna cosa essencial que ens fa humans, vaig escriure el meu text amb gran convenciment. I vaig acabar-lo amb aquest verb: “Continuarà”. Doncs ara el continue i tanque el tema.
Com que aquests articles tenen la seua repercussió, molts amics em van felicitar per la crítica. La crítica als poderosos, per als qui venim d’una cultura d’esquerres, és una cosa molt celebrada i congènita. Però ja em coneixeu: jo no soc home de blancs i negres. El blanc i negre està bé per a les pel·lícules d’Otto Preminger i per als gravats de Goya. La vida real és l’imperi dels grisos i la gran explosió dels colors, i els qui no s’hi reconeixen tenen un problema.
Soc client habitual de Mercadona. Com tanta gent, sovintege diferents súpers, perquè en cada un trobe els productes que m’agraden. Fins i tot els plats preparats de Roig, a què al·ludia en l’article anterior, em solucionen molts dies els dinars. Dic açò per a desil·lusionar els viscerals i els fanàtics: no, no soc del vostre club.
No tinc res contra Mercadona, al contrari: em sembla meritori que Juan Roig haja muntat aquest imperi partint de la molt més modesta empresa dels seus pares: Cárnicas Roig, a la Pobla de Farnals. Qualsevol que haja creat alguna vegada una empresa –un simple bar, per exemple- sap o sabrà com de difícil és no haver de tancar-la als pocs mesos. Per això tinc un respecte enorme per un senyor que ha creat del no-res una xarxa de més de mil sis-cents supermercats en tot Espanya, que donen treball a 110.00 empleats (més tot el que està fent a Portugal: 68 locals ja i set mil empleats, de moment).
Seria injust parlar de Mercadona i no referir-se a aquesta proesa. Però és que hi ha més: en l’àmbit personal, Juan Roig dona suport a emprenedors a través de Marina de Empresas, un dels principals pols d’empreses del Mediterrani. En aquest espai es troben tres iniciatives personals: l’Escola d’Empresaris EDEM, el Projecte Lanzadera i l’Angels Capital, dirigides a l’educació per ajudar a joves emprenedors a engegar els seus negocis. Roig ofereix a aquests espai en el Lanzadera Business Centre, a València, que vaig poder visitar in illo tempore quan feia un reportatge sobre la Marina de València a l’època que la dirigia l’amic gandienc Vicent Llorens. Sabem, a més, que el magnat també finança esportistes a través de la Fundació Trinidad Alfonso, i és accionista majoritari del València Basket Club, entre altres iniciatives.
Jo supose que qualsevol gran empresari vol retornar una part del que ha aconseguit a la societat on s’imbrica, perquè, si no, res té sentit. Si a això li dius Roig Arena i La Fúmiga l’omple dos vegades, doncs millor que millor. La nostra maltractada llengua ens dona a vegades alegries d’aquest tipus: ara és l’idioma de moda en la música juvenil (i Rosalia la mundialitza cantant-hi el tema Divinize al seu últim disc).
Sincerament, m’agradaria que s’entenguera bé el que vull dir amb aquests dos articles: tota obra humana és susceptible de crítica perquè la perfecció no existeix, però seria mesquí no reconéixer les coses bones d’un projecte per biaix ideològic o per manies personals més o menys confessables.
Tant de bo en el futur hi haja més empresaris valencians que s’arrisquen i es puguen crear més mercadones. Jo en seré client. I si alguna cosa no m’agrada, la seguiré criticant. Però no em demaneu retrats en blanc i negre. No és el meu estil ni voldria que ho fora mai, amb perdó de taula.
