Afirmava Roberto Bobbio que la quantitat sufocava la qualitat, i efectivament, la confrontació de les elits polítiques ocupa la major part dels espais de comunicació, i, també, de les converses i preocupacions de la ciutadania activa. A rengló seguit, el mateix pensador venia a dir: “No sols existeix la política dels polítics. Si sols existira la política dels polítics, no hi hauria lloc pels grans debats d’idees, pel moment de la utopia (entesa aquí, en el sentit més ampli, com a reflexió sobre els problemes de la convivència, que són immediatament pràctics, encara que sí practicables).
La cita anterior, datada fa tres dècades, s’ha anat concretant en la present realitat, en la qual allò que val i ocupa la quasi totalitat dels continguts mediàtics. Aleshores, ha esdevingut la sola realitat important sobre la qual ciutadania parla o comenta, de forma que l’única política és la “dels polítics”, ja que cada vegada més es viu més en funció de l’espectacle, de la polarització entre blocs inamovibles, de la manca d’argumentació i el triomf de les emocions. Ens alineem amb els nostres, i, per tant, amb els grans representants de la nostra elit. Cada dia, surten ocasions de confrontació, siga la darrera ocurrència de la presidenta de Madrid, o de qualsevol provocació de les dretes de torn. Dir això, no equival a negar la necessitat de donar resposta, el problema és, però, que tothom se centra en el mateix, repetint i reiterant les respostes, fins i tot, tertulians, periodistes i comentaristes, interpreten i fan previsions del que passarà.
Com deia Bobbio, abunda la quantitat i no la qualitat. Que cal no inhibir-se del present, resulta obvi, no podem passar de les “ocurrències” del tàndem PP-Vox en temes com ara el de la Llei de l’Horta o el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. De moltes formes podem fer front a eixa “contrarevolució de dretes”, amb els mecanismes que permet una democràcia, fins i tot, amb les lleis.
Tanmateix, recuperant el fil de la cita de Bobbio, crec que caldria reservar espais per la reflexió, per a la utopia, per a argumentar i raonar. Com sabem, com demostra la història, les idees avancen amb un ritme determinat, necessiten temps. El joc entorn del poder, entre el bloc conservador i el conjunt d’opcions que volem canvis de gran importància, no esgota les possibilitats de compromís social i polític. Hi ha espais de proximitat, hi ha la tasca de fer possibles canvis de mentalitat. En el present, caldria escoltar més pensadors i pensadores, recordar experiències històriques que ens aporten lliçons, fer debats entre ciutadans de peu, en funció de temes i problemes que ens afecten, amb voluntat d’escoltar i poder arreplegar opinions, i fins i tot, no negant la possibilitat de fer canvis o arribar a enteses.
Amb el bagatge de la història viscuda, i de les idees que mantinc, he intentat expressar unes consideracions al voltant del tema de la política dominant i d’una altra que trobe a faltar.
