Les vetlades literàries són celebracions de la cultura, cites socials, moments per a retrobar-nos, per a saludar persones que no veus des de fa temps o que veus cada any en una ocasió concreta. Per a retre homenatges, per a reforçar-nos com a poble i literatura, per a guanyar força, autoestima i esperança. La literatura catalana és forta i fructífera en aquestes cites. Al llarg de tot l’any i de tot el nostre territori hi ha gales, sopars, festes literàries, lliuraments de premis, és també la nostra manera d’estar al món. Ens celebrem, ens estimem per continuar sent, perquè si no ho fem nosaltres, ¿qui ho farà?
Aquest fou, entre altres, el missatge que va llançar divendres passat a València Sebastià Portell, el president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), durant la celebració dels XXXIV Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, una festa literària que, any rere any, ha anat consolidant-se, fent-se gran, incorporant modalitats literàries fins arribar a ser un guardó molt estimat i significatiu pel que significa que una obra literària siga seleccionada, entre totes les obres publicades durant un any, com l’obra millor valorada per la crítica en el seu gènere.
Aplegar-nos, premiar-nos, celebrar-nos, valorar-nos, llegir-nos i estimar-nos ens dona força, segur, és una injecció d’esperança en una època en què, com digué Toni Sánchez, cantant del grup ZOO, premiat per la seua contribució a la difusió cultural, «venen temps foscos», però no és que vinguen, és que ja estan ací. Temps de foscor i falta de llibertat.
«Implacables en la lluita, generosos en la victòria», recordava Toni Sánchez divendres passat. Tanmateix, i davant de la situació que patim, d’atac continu a la cultura, a la llengua, i a la raó, ens convidava a ser també implacables en la pròxima victòria. Ells ho són, sense por, sense manies.
La vetlada de divendres passat a l’Hotel Only You, antic Hotel Astoria, ara a València tot és «antic tal, antic qual» va recordar altres festes celebrades en anys passats en aquest hotel. La d’enguany fou una nit i una festa familiar, molts rostres coneguts, una vetlada bonica, amb moments d’humor i riure, amb moments de sorpresa i emoció, amb mirades inquietes mentre la música inclassificable del bar cocteleria del costat es mesclava amb les paraules de Jaume Pérez Montaner, lliurat en cos i ànima a una glosa dedicada a Ramon Guillem, poeta i escriptor de Catarroja homenatjat enguany, i que fou també durant molts anys vicepresident de l’AELC al País Valencià.
Tot això ens va acompanyar divendres, i va estar molt bé, però permeteu-me que faça un incís: també en la sala estaven latents el desgast, el desencís, el malestar que duem acumulats des dels darrers mesos, la impotència i la frustració amb què ens desdejunem cada matí en assabentar-nos d’una nova prohibició, cancel·lació, vexació, censura, aberració envers la nostra llengua i la cultura, una mena d’atemptat a la raó, en definitiva…
Per tot això, aplegar-nos i celebrar la literatura, la nostra, que també és universal, està molt bé, i cal continuar fent-ho, però també ens cal fer un crit, alçar la veu, dir no, plantar cara, generar discursos crítics, recordar qui som i què volem, eixir al carrer. Ens cal ser punxes, punyents, creatius, incisius, un punt rebordonits si s’escau, amb tots els meus respectes. No abaixem la guàrdia. Celebrar la poesia i la nostra vida literària, sí, més que mai, però no deixem passar aquestes vetlades sense dir un mot alt i clar, sense fer política, en el millor sentit de la paraula, en el sentit participatiu, de la vida, de la polis, de les decisions que volem prendre, perquè ens hi juguem molt, moltíssim.
Amb tot, i sense oblidar on hem arribat, on estem i tot el que hem fet, i sense menystenir tota la feina que encara tenim per davant, voldria dir que triar la «millor obra» d’assaig, de literatura infantil, de literatura juvenil, de narrativa, de teatre, de traducció és un honor i una responsabilitat. Una responsabilitat que assumeixen els jurats, jurats que es renoven cada tres anys. Enguany, després de tres edicions consecutives, dic adeu a aquesta cita amb la narrativa que cada primavera em convidava a fer memòria, a revisar les llistes d’obres publicades, a llegir o rellegir, a regirar entre els articles i les entrevistes publicades, a parlar amb els companys de jurat i amb amics lectors, sondejant discretament opinions, papers, lectures, etc. I dic un adeu agraït. Els premis són sempre atzarosos, delicats, i triar la millor obra publicada (tradicionalment per autors valencians, des de fa uns anys per autors de tot l’àmbit catalanoparlant) no vol dir que moltes altres no ho meresqueren. No és justament això. Però és difícil, molt difícil, decidir entre les poques que arriben al final.
Enhorabona, doncs, a tots els premiats d’enguany, a Joanjo Garcia, a Alfons Pérez Daràs, a Marta Pera Cucurell, a Ferran Torrent, a Sònia Alejo, a Aitana Guia, al grup musical ZOO i a Ramon Guillem, per tants anys dedicats a la literatura, a la poesia i a l’activisme cultural. Enhorabona a tots els que ho feu possible, any rere any. La lluita continua, i ara sí, serem implacables.
