Tot i que el Parlament Europeu va paralitzar el tractat amb Mercosur, a ningú se li escapa que aquest acord, i el més recentment firmat entre la Unió Europea i l’Índia, poden suposar colps molt durs a l’economia exportadora valenciana.
Mercosur posarà al mercat taronges brasileres, per exemple, i desplaçarà les valencianes. És un problema que ja existia amb Egipte, el Marroc o Sud-àfrica, singularment. Europa obliga a uns estàndards de qualitat excepcionals en matèria fitosanitària per als productes continentals, però és extremadament laxa amb el producte de fora. Resultat: ens arriben fruites de més baix preu i impregnades amb tota classe de plagues. I el consumidor, que només mira la pela, cau en la trampa.
Això de l’Índia és més complex. Està per vore quina conseqüència tindrà en el sector ceràmic, per exemple. Per si algú ho desconeix, explicaré que la indústria del taulell a l’Estat espanyol està fortament concentrada territorialment (en un 90%) en algunes poblacions de la zona de Castelló.
Els municipis clau hi són: Onda, Vila-real, l’Alcora, Nules, Almassora, Borriana i Sant Joan de Moró. A la comarca de la Plana, per tant, es concentra tota la cadena de valor: fabricants de taulells, empreses d’esmalts i colors ceràmics, maquinària industrial, atomitzadors, logística, disseny, R+D, enginyeria i serveis auxiliars. És un dels clústers industrials més potents d’Europa i un cas d’estudi clàssic d’especialització productiva.
El tractat de lliure comerç (FTA) entre la Unió Europea i l’Índia, acabat de signar a finals de gener de 2026, pot tindre conseqüències negatives per a la indústria ceràmica per diversos motius relacionats amb la reducció aranzelària i l’augment de la competència.
L’Índia és un productor molt competitiu en sectors industrials amb alta intensitat de mà d’obra i costos de producció més baixos (com els materials ceràmics, tèxtils o cuir). Amb menys barreres d’entrada gràcies al FTA, els fabricants hindús podrien exportar taulells o components similars amb preus més baixos que els productes europeus, cosa que dificultaria competir a empreses europees estructurades en territoris d’alt cost productiu, com és el cas de la Plana al País Valencià.
La indústria ceràmica europea, i especialment la castellonenca, està orientada a productes de gamma mitjana-alta, amb forta dependència del disseny, la tecnologia i la sostenibilitat, mentre que la indústria hindú sovint competeix en segments de preu més baix o mitjà. Però la reducció d’aranzels pot facilitar que productes de baix cost penetren en segments on abans no eren competitius. Això pot erosionar la diferenciació de mercat de la indústria espanyola si no es complementa amb innovació o avantatges qualitatius.
I ara el lector estarà pensant: doncs que s’espavilen els productors, que innoven, que es busquen la vida. Sí, molt bé. Però eixa no és la qüestió. La qüestió és per què sempre som els valencians els qui paguem l’ànec. I és que aquests tractats transoceànics beneficien o no perjudiquen productes catalans o andalusos, per exemple. I, en canvi, els productes valencians sempre són sacrificats.
Potser si Compromís en lloc de tindre 15 diputats a les Corts en tinguera 40 tot canviaria, no sé. Però sospite que no. No és només que necessitem partits d’estricta obediència valenciana i que defensen els interessos del país. És que sense la participació decisiva de les classes rectores això no serviria de res. El vell diagnòstic de Fuster en Nosaltres els valencians continua sent vàlid setanta anys després. Mentre l’empresariat del país no deixe de resar agenollat en direcció a Madrid no hi ha res a fer.
Consell final per a exportadors de taronja i productors de taulell: si voleu que se vos respecte, mireu com ho fan els catalans i els bascos. De res.
