Tout le malheur des hommes vient de ne pas savoir être en repos dans une chambre. (Tota la infelicitat de la humanitat prové de no saber trobar la pau en una habitació.)
Esta sentència de Pascal ens vol dir que la major part de les desgràcies de l’ésser humà tenen el seu origen en la seua incapacitat de quedar-se tranquil·lament amb si mateix, lluny de l’agitació i de la remor mundana. Pascal s’havia adonat que els éssers humans preferien l’acció, l’agitació i les mundanitats al fet de quedar-se reflexionant en una cambra i que eixa agitació els servia per a fugir de la certesa de la seua fragilitat i de la seua finitud en l’univers insondable que habiten. La major part dels hòmens s’estima més eludir les preguntes essencials de la seua existència: Quin és el sentit de la vida? Què hi ha després de la mort? Existix Déu?… I, en fugir d’eixes preguntes crucials, opten per la superficialitat i la frivolitat a fi de no naufragar en l’angoixa existencial.
Més de mil cinc-cents anys abans, Horaci ja ens advertia que l’allunyament dels negocis i de la remor mundana constituïen una condició inexcusable per a gaudir d’una vida mínimament feliç i harmoniosa:
Beatus ille qui procul negotiis, […] forum vitat et superbia civium potentiorum limina. (Feliç aquell que lluny dels negocis, […] evita el fòrum i els llindars superbs dels ciutadans poderosos.)
Gustave Flaubert, en la seua correspondència recopilada per Jordi Llovet s’exclamava:
“Ah! Els homes d’acció! Els actius! Només cal veure com es cansen ells i ens cansen a nosaltres perquè no fem res. I quina vanitat més ximple la que naix d’una turbulència eixorca! […] ¿Què n’ha quedat, de tots els Actius, d’Alexandre, de Lluís XIV, etc., fins i tot de Napoleó tan pròxim a nosaltres? El pensament és etern, com l’ànima, i l’acció és mortal, com el cos.”
A mi, em fa l’efecte que no resulta gens sobrer el fet d’alertar contra els excessos dels “actius” que són incapaços de romandre asseguts en una cambra i davant d’un full en blanc. Però també és veritat que, a fi d’evitar els negatius efectes de la remor mundana, no és imprescindible reflexionar profundament sobre les grans qüestions metafísiques. Hi ha persones que es dediquen en cos i ànima a coses tan concretes com l’estudi de les subtileses de la funció Zeta de Riemann o de les oracions d’infinitiu no concordat en la llengua de Tàcit i que també contribuïxen, en gran manera, al seu propi benestar i al de la societat en general. Perquè els qui romanen tranquil·lament i en silenci en la seua cambra no són superiors, moralment parlant, a la resta de les persones; sinó que, com que solen ocupar la major part del seu temps i dels seus afanys en assumptes que sobrepassen el dia a dia rutinari i ensopit de la seua vida, quasi no tenen el temps necessari per a immiscir-se en la vida dels altres i causar-hi els estralls propis de la xafarderia, el ressentiment, el rancor, l’enveja i la maledicència.
Diuen que Napoleó era un gran amant de les matemàtiques. Jo crec que més li hauria valgut estudiar amb profunditat la geometria euclidiana que dedicar-se a envair mitja Europa. Perquè, en definitiva, la nostra felicitat plausible i sempre contingent en este món incert requerix, òbviament, menys acció i més reflexió. Però, per desgràcia, observe que moltes persones han fet de les seues idees polítiques l’eix central i quasi exclusiu de la seua vida i veuen tots aquells que no compartixen les seues opinions i interessos com a enemics que és menester combatre sense la més mínima pietat. Són els “actius” de qui parlava Flaubert, pobres éssers narcisistes, megalomaníacs, bròfecs i perdonavides que creuen que tenen idees quan només són posseïts per les idees que creuen que tenen i que, a més, no són ni de la seua pròpia collita. Militants a temps complet de les seues pròpies falòries que, al meu entendre, no aporten res de positiu al cabal científic i cultural de la humanitat, només conflictes, guerres, divisions i discussions estèrils. Fugim, per tant, de la turbulència eixorca dels actius i recloguem-nos, de tant en tant, tranquil·lament, en la nostra cambra. No hi tenim res a perdre, ben al contrari. La humanitat necessita menys Napoleons i més Pascals.
