Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
No patiu. Aquest no és un altre article analitzant les opcions de la Unió Europea davant la invasió russa d’Ucraïna fet per un expert en relacions político-militars de l’est d’Europa que, ahir mateix era epidemiòleg, vulcanòleg o gran coneixedor de les interioritats del PP. Encara que alguna cosa hi té a veure.
Tampoc és un text d’aquests que aprofita que Putin ha arribat a Kíev per «demostrar com [inserte ací la seua obsessió/causa particular] té tota la raó». Encara que potser sí.
No. Jo volia aprofitar aquests moments en què estem tots més atents que mai a les notícies i les xarxes socials. Que som conscients com mai de la importància del periodisme per saber què passa al món, per reivindicar el paper dels periodistes. Però no una reivindicació romàntica, genèrica i buida, sinó una de concreta i material. Perquè si la precarietat laboral és una xacra que colpeja la professió amb una duresa i persistència que posa a prova les vocacions més fermes, és en els corresponsals de guerra on aquesta injustícia assoleix les cotes més absurdes.
Aquesta columna ha estat inspirada per les piulades del periodista Israel Merino en què denuncia que una «important revista nacional» –ell no vol dir quina- el contacte perquè vaja a cobrir la guerra d’Ucraïna. Coneix el país, se sap moure i a més els agrada com escriu. Però en quines condicions? Li paguen el bitllet per poder arribar a Ucraïna però a partir d’allí, totes les despeses de manteniment, transport i seguretat van a càrrec seu. Li asseguren una crònica setmanal que paguen a cent euros. Un sou mensual, un cop descomptats els impostos, de 320 euros. Una fabulosa suma que permet al cap de redacció de la revista exigir-li exclusivitat per al seu mitjà.
Aquesta història, per desgràcia, no és nova. Fa sis anys, el segrest de tres periodistes espanyols a Síria posaria tothom en alerta. Llavors, els mitjans on treballaven publicarien sentits editorials sobre «l’alt preu que es paga per poder explicar la veritat sobre el terreny» i destacarien el valor dels «seus» periodistes. La realitat, però, és que el preu el pagaven els treballadors en solitari, però no les empreses i, molt menys, els seus directius ni accionistes. Mentre un corresponsal a Síria podia arribar a gastar 200 euros diaris en material, transport i seguretat, una foto la podia vendre per 60 euros i un article entre 30 i 40. No hi havia cap mínim de peces assegurades i les úniques clàusules que acceptaven els mitjans eren les d’exclusivitat. Cap compromís, tot el benefici.
Un d’aquests herois, Antonio Pampliega, va explicar com havia invertit tots els estalvis i demanat un crèdit de 10.000 euros per anar a cobrir la guerra de Síria. Tres anys en les zones més perilloses del planeta, diversos premis i reconeixements, un segrest de deu mesos… i tot per quedar castigat a l’ostracisme després de denunciar aquestes condicions. «Què més haig de fer per poder treballar?» deia llavors amargament. Hui el busque per xarxes i veig que es dedica a escriure llibres i ja no col·labora amb mitjans. De fet, a Twitter denuncia encara la precarietat que hui pateixen els corresponsals a Ucraïna.
Els periodistes sobre el terreny són la principal garantia d’una informació veraç i contrastada, que tinga en compte els patiments de la població civil i no els interessos geopolítics. Però els mitjans els maltracten i humilien, vampiritzen la seua feina per després deixar-los tirats. Esperant que sempre hi haurà un relleu de gent jove amb esperances i il·lusió que seguirà els passos de Pampliega i, fugint de l’atur i esperant la seua oportunitat, pagarà per arriscar la vida. Així aconseguiran fer veure que ens informen mentre omplin els estudis de tertulians ben pagats i que tant t’expliquen el que passa a Ucraïna com al Benidorm Fest. I encara sort que directament no els furten el material de les xarxes socials o, com ha fet aquests dies Antena 3, posen les imatges d’un videojoc com si es tractara d’un bombardeig real.
I sí, potser sempre és un bon moment per a recordar que sense periodisme no hi ha democràcia. Però també que sense periodistes no hi ha periodisme. I aquesta darrera asseveració, qui més la nega, són les empreses de comunicació.
