Mentre mantenim converses amb amics i coneguts sobre les maleses i perversitats que ens llança a sobre Vox, ells van fent la seua.
I ells tenen una dualitat perfecta.
Hi ha l’anècdota aquella que mentre mirem el dit deixem de veure la lluna. I la lluna és allò que importa. La resta, com la bufa del bou, tot aire!
Ens entretenim discutint, valorant, fent suposicions, sobre la nova iniciativa que emprendran per ells tal de difuminar l’atenció. De fer-nos interessats en temes que, tot i ser importants, no deixen de representar allò que realment importa.
Una anul·lació de subscripcions a unes revistes té la seua importància. O eliminar una direcció general que ajudaria les dones. No hi ha dubte. Però el fet és que mentre parlem d’això no ho fem del que és, realment, el moll de l’os. Ens cou cada embranzida. I trobem a faltar les accions no fetes durant el període en què hi havia unes forces progressistes i no van complir allò que devien.
Però ja està. Encarem el que tenim. Però anem a allò que és fonamental. I fonamental és aquest sistema pervers, el model neoliberal, que imposa la seua cosmovisió de manera prepotent i sense entrebancs.
Parlem sobre el que la seua ideologia imposa. Clar que, en un sentit més tàctic, cal denunciar allò que ens ataca cada dia i promou exclusions. Però prou. Després passem a crear, implementar, distribuir ideologia contrària a la dominant. Clar que les qüestions identitàries són importants. Però ja hem vist que per eixe camí, el dels sentiments, tenim les de perdre perquè ells dominen el discurs social.
Denunciem els atacs. Però no li concedim ni un pam més. I passem a l’atac en consistència. Cal discutir sobre les forces de l’ordre neoliberal i emprenyar-los si cal. Ells han guanyat, s’ha vist en les eleccions de maig, tant el marc social com el discurs simbòlic: España una y grande! que ha proclamat Vox com a senyal identitària. I, al darrere, la llibertat neoliberal per al gran empresariat que imposa el seu «way of life» ben omnipresent.
Mentrestant, nosaltres ens cansem discutint nicieses i quedem desvalguts. Seria com en la història d’aquell personatge de William Faulkner en la seua obra Mentre agonitzo. Perquè, mentre això passa, el poder polític de Vox ens distreu i l’econòmic de l’Ibex, o de l’AVE si us convé més, fan la seua amb total impunitat.
Res de nou, ja ho sabem. Sempre ha estat així, el que el poder econòmic ha manat. Però com a mínim siguem conscients que les pantalles polítiques, amb les seues accions cridaneres, no ens aparten dels objectius finals. Llunyans, clar. Però és anant a les arrels que es pot aconseguir alguna cosa.
