Sant Vicent del Raspeig allotja menors no acompanyats en residències locals. En un Plenari de l’any 2015 de l’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig quedava aprovada la moció: «el nostre municipi com una ciutat solidària, humanitària i acollidora, amb aquelles persones que fugen de les guerres, la fam, i la barbàrie». Gandia o Guardamar, per exemple, són altres ciutats que allotgen o han allotjat «menas«, retribuïts pel Ministeri amb 40 euros o 40 i escaig per plaça.
Vox, òbviament, no està a favor. L’exvoxista i regidora de l’Ajuntament de València, Cecilia Herrero, ha dit: «Tanta reconquista (espanyola) para acabar pagándoles la invasión a los moros». Per a Vox s’agreugen així els problemes de seguretat, en un missatge clar de criminalització dels migrants, sense valorar que la societat espanyola necessita els migrants per a, especialment, treballs físics i manuals, o de nous inscrits en la SS per compensar la nostra baixa natalitat. A tot açò, són persones i, a més a més, són menors, la solitud i precarietat sicològica dels quals, no se sol tindre en compte per quasi ningú.
No cal recordar, per damunt d’este rosari de fatalitats actual, el llarg trajecte emprés des de les seues terres. O sí:
«Corre, corre!…» Són les dotze de la nit. Sobre la sorra de la platja, van muntant al «gaal», gros caiuc africà, anomenat pels europeus «pastera». Omar, el nostre xic, ja és a dalt; dos xicots ploren, a la vora. La clandestinitat de la nit els empara. Però és més que la foscor de vida allí: cap projecte de vida, una càrrega per a la família, escasses il·lusions… Més enllà de l’horitzó està el futur. Omar no té res a perdre. Tot a guanyar. La mar i el no saber ni pensar en res és tot. No hi veia risc. No havia comentat res als pares. No volia que patiren. Omar no sabia si era orgull o vergonya: no volia dependre de són pare, de la família, ser una càrrega per a ells. Ara que tenia la força de la joventut, se n’aniria. A buscar el seu lloc. On fora… Estàvem, al caiuc, un al costat de l’altre, sense poder menejar-nos, uns amb la samarreta del Barça o del PSG, uns altres amb túnica… La costa, en la nit, començà a allunyar-se; l’airet, a tots, ens estamordia. De davant, la barca semblava estacar-se sota l’aigua, contra les ones, cada vegada més; sempre reeixia. Notàvem els peus mullats. Algú ens passà uns poals. No podia acatxar-me, entropessava amb el de davant, per deshabitar l’aigua del fons del caiuc. De sobte, una onada travessà per dalt dels nostres caps. Algú xisclà. La barca tremolava. Jo mirava el cel. Així sis nits i sis dies. Amb cuscús, arròs, llet, sucs i aigua, qui podia mejar; per uns 600 o 700 euros el trajecte (després del clàssic regateig); noranta-huit passatgers cap a Canàries, sense xalequera salvavides. L’amo de la barca, antic pescador, feia quatre o cinc viatges al trimestre. Si la policia ho sabia o no, això quedava en el secret de les seues actuacions i tribulacions… En arribar, ens tragueren la por que portàverm al damunt. La Creu Roja (soc mussulmà, però la creu sempre vindrà amb mi) ens atengué com si fórem fills seus. Al cap d’uns dies, ens traslladaren a Tenerife, a una mena de quarter, de tracte policial i menjar inqualificable. La gent abatuda, esgotada. S’escampa la veu que ens tornaran al Senegal. La por ens torna a envair. Netegem les sales, juguem al futbol, resem als nostres Déus… Al cap de dies, ens canten una nova destinació, uns a la península, altres a Àfrica. Jo no sé on vaig, ningú no sap res. Després de l’avió, ens fan muntar a un autobús, i fem carretera. Fa bon oratge, no tanta calor com al Senegal. Hotel León, Madrid, així resen els cartells. La creu, una altra vegada la Creu Roja, ve en la nostra ajuda. Somric.
Uns compatriotes, amics dels meus pares, venen a per mi. Sota la seua tutela, la policia ja no em diu res. Però jo he vingut ací, a Europa, la meta somiada, a buscar-me la vida. M’arriba que, a un poble de Girona, pot haver-hi faena. Collites per arreplegar i matinades fresques. M’hi aplique, com un xiquet que troba un joguet. No tinc papers. No puc continuar treballant. He de seguir el meu camí. A València, ens asseguren, hi ha treball. Cap allà que anem. Arribats allí, ens passen ulleretes de sol, polseres, cosetes… a vendre per la platja. Comprava a 5, i venia a 6 o 7. Si al cap del dia, em treia uns 10 o 12 euros, havia estat una bona jornada. Era com un peatge per no tindre papers.
En el pis, amb uns altres 5 o 6 companys, un em proposa passar-me els seus papers, a condició d’uns pagaments. Accepte. De seguida trobe faena, al camp, collint taronges; de 5 del matí a 10 de la nit. Corre, corre…, ompli les caixes de taronja, i transporta-les. La meitat del que guanyava, se’n va a pagar els deutes del qui m’havia traspassat els papers, que no traballava. Setmanes de set dies en què només veia taronges i deutes. Li torne els papers. Perd jo la faena. Els dies transcorren… Sent uns xics, que parlen de construcció. Tenen una empreseta, m’ofereixen treball, a Calp. Però ve, diuen, la crisi. Tanquen. Sempre em quedarà la platja, la manta…
M’ofereixen entrar en la colla d’uns «gorrilles», on el xef es queda amb la meitat de les propines. Uns altres passen hash, merda, costo… Mon pare s’avergonyiria de mi. No vull ni puc ser dèbil. Ara vaig fer un amic, romanés, que treballava en un disco-pub, de nit, i dormia de dia. Jo comprava i feia el dinar. Per la vesprada parlàvem, trobàvem consol. Em presenta l’amo del disco-bar. ¿Papeles?… Jo tinc mans, no són de paper; puc carregar neveres, arreglar taules, arreplegar gots, portar gel… Pensat, dit, i fet… Ara tinc sou, tinc papers, tinc Seguretat Social. Tots els Déus m’han escoltat. Done una part del meu sou a qui té necessitat; ho diu el meu Déu, a qui rese a les 6 del matí, a migdia, a les 5 de la vesprada, a l’hora de sopar, i a l’hora d’anar-me’n a dormir; no vol que jugue a les apostes, ni que bega, ni peque, i vol que porte pau. L’any passat em vaig casar. Sí, ella i jo. Vam estar una setmana de lluna de mel. Després vaig tornar a Espanya, al disco-pub. La meua dona plorava. El seu lloc és alí, els meus pares estan vells. Jo hi tornaré. I construiré la meua casa. Amb el front ben alt, sense que ningú em diga: «corre, corre!…»
