MENA: «Menors no acompanyats». Unes sigles burocràtiques que han fet el bot al debat públic per tal de deshumanitzar el que simplement són xiquets que fugen desesperats de les misèries i les atrocitats més infernals que puguem imaginar els éssers humans. Però, és clar, convertits en un concepte burocràtic —MENA—, es poden perfectament, si s’escau, fumigar i tot. Per si no en fos prou, a hores d’ara tothom sap que aquestes sigles, a més a més, han sigut l’espurna que, un any després de formar-se el govern de PP i Vox —que a la Comoditat coneixen com a Satànic—, ha fet que saltara pels aires.
Si hem d’analitzar què ha passat i quin és l’escenari que ara s’obri, no podem evitar començar per expressar una obvietat i una evidència, que, tanmateix, cal explicitar: aquest trencament s’ha decidit a Madrid, els seus protagonistes han acatat l’ordre sense dir ni pruna, han afirmat explícitament que farien i obeirien tot allò que diguera Madrid i, a més, l’estratègia que hi ha al darrere és una estratègia espanyola. És a dir, independentment de què ens semble a nosaltres aquest govern de la Generalitat, la realitat és que, com a govern dels valencians, si era un govern sòlid o no, si era positiu o no, si tenia el suport de la població o no, ha sigut irrellevant. Aquestes variables no han influït gens ni miqueta en la decisió. Formalment, és un govern democràtic electe per sufragi general. En la pràctica, el govern de la Generalitat no és més que una delegació colonial. Ho sabem i ho sabíem, però crec que sempre cal explicitar-ho, sempre cal dir i sempre és un bon moment per a dir que no és aigua que cau, sinó que ens pixen al damunt.
Ara bé, què hi ha hagut al darrere d’aquesta decisió? Doncs sembla que hi ha un aprenentatge i una aposta preocupants, ja que sembla que l’extrema dreta espanyolista de Vox ha aprés que el seu espai com a comparsa del PP conduïa a la irrellevància primer i a la dissolució després, i, així doncs, han apostat per trencar aquesta dinàmica institucionalista i per a ells frustrant i estèril i apostar per un creixement a llarg termini seguint les petjades del lepenisme francés. En aquest sentit, si un dels grans motors electorals i raó de ser de Vox, com és la xenofòbia, es queda en no res per la via dels fets, les seues expectatives aniran pel mateix camí.
Caldrà veure en els pròxims dies i setmanes si aquest abandonament de tants i tants càrrecs institucionals desestabilitza el partit —per ara, a Castella i Lleó i Extremadura s’agafen fort a la cadira—, però, ara com ara, és una miqueta dur comparar aquesta actitud amb la que va tindre Compromís quan Ximo Puig va amenaçar de cessar Mónica Oltra: Àgueda Micó, com a portaveu, va afirmar que, si feien fora Oltra, Compromís seguiria el mateix camí; tot seguit, ValenciaPlaza va publicar una informació amb el més d’un centenar de càrrecs de la coalició que es veurien afectats per la maniobra i, en un bufit, Compromís arreplegava cable i l’envit quedava en fum de botja. Més enllà de si era o no la decisió correcta, el problema és que no li va escapar a ningú que l’argument principal i únic per a la decisió era el manteniment de la nòmina. Per a reflexionar una estoneta en el racó de pensar.
Tornem al solc. Aquest moviment de Vox és molt perillós, perquè demostra que hi ha un trencament real entre l’extrema dreta i la dreta extrema pel que fa al discurs xenòfob i a com actuar-hi. No estic dient —atenció— que el PP siga massa diferent —i per si algú tinguera la temptació de pensar-ho, només fa poc més d’una setmana que la proposta estrela d’aquest partit era enviar l’«armada invencible» a la costa africana per a anar de Lepant contra els cayucos—. No es tracta d’això. Es tracta que PP i Vox s’han divorciat respecte a l’obediència cap a certa dreta econòmica que manté un discurs xenòfob de fons —i, probablement, més agressiu encara, de fet—, però que no té gens de vergonya a afirmar que necessiten mà d’obra barata. Ho véiem, per exemple, en una portada i un publireportatge a Información l’endemà de les eleccions europees, en què aquests poders econòmics, amos i senyors del turisme per aquestes contrades, es mostraven preocupats per si aquest ascens de la ultradreta en el continent els en deixava sense. Sense complexos. Aquesta és la política del PP, doncs: retòrica dura i problematització i estigmatització socials, però mà d’obra i carn de canó, que es tanque i es recloga en acabar la jornada laboral i que no isca del ghetto. Vox no en té prou i aposta pel conflicte social. Molt perillós, en tots els sentits. I remarque això de tots els sentits: la jugada els pot eixir bé. I això, no cal dir-ho, significarà que molts prendrem mal.
Al contrari del que s’està afirmant en algunes tribunes, no veig que el sorgiment del fenomen electoral d’Alvise Pérez tinga massa a veure amb aquesta jugada. És evident que no és innocu que els haja sorgit un competidor en el mateix nínxol, però cal entendre també que, segons el recent estudi postelectoral del CIS —i no l’esmente com a font d’autoritat, sinó perquè és l’únic que tenim al respecte i perquè, al remat, diu el mateix que molts intuïm—, els vots d’aquesta espècie de flautista d’Hamelín per a perols fregits només provenen en un 25% d’antics votants de Vox. No en són pocs, òbviament, però és un votant que —atenció, que venen revoltes— està ubicat en la centralitat a Espanya. No vull dir que siguen de centre, sinó d’extrem centre. En una escala d’1 a 10, els seus votants s’autoubiquen en el 5. El seu votant mitjà és un home jove —tres quartes parts dels seus votants són homes—, al voltant dels trenta anys, probablement abstencionista, i que ha fet seu tot el catecisme incel. Hi ha molta interseccionalitat, és clar, però Alvise mobilitza un votant a què Vox no pot arribar, ja que —les revoltes— és vist com a extrema dreta nostàlgica del franquisme. I ells no ho són. Insistisc: tota aquesta demència a Espanya no és extrema. No cal apuntar-se al Telegram del personatge, perquè podem trobar tota aquesta droga en les capçaleres teòricament respectables: ABC, El Mundo, La Razón, El Confidencial, The Objective, etc. Fins i tot El País, sí. Mitjans de comunicació (?) que a Espanya són la normalitat. Però aquest és un altre debat, en el qual caldrà aprofundir en un altre moment, això sí.
L’aposta de Vox, per tant, juga a la curta i a la llarga. A la llarga, com hem dit, per tal de créixer sostingudament a la vista d’una dècada, amb el combustible de la xenofòbia —i el nacionalisme espanyol, és clar, que, bàsicament, és el mateix—, i jugar la partida en un terreny del nou autoritarisme europeu i els règims coneguts com a il·liberals. No necessita —com Meloni— el vistiplau del sistema europeu perquè això ja és el PP. Perquè el PP espanyol no és la CDU alemanya ni el gaullisme francés ni ho ha sigut mai. A la curta, d’altra banda, perquè han fet el càlcul que Pedro Sánchez haurà de fer prompte un altre envit a la falta, perquè tot el seu castell de cartes s’enfonsa més i més, vulguen o no vulguen, amb la implosió de Sumar, el ressorgiment —però no prou— de Podemos i la pèrdua inevitable d’un dels dos socis catalans. En aquest escenari, Vox necessita marcar perfil i distanciar-se de la comparsa del PP.
Això vol dir que hi haurà eleccions avançades al País Valencià? La resposta és que no. D’una manera o d’altra. D’una manera, perquè el PP sembla que intentarà governar en minoria, que, ara com ara, poc més d’un any després de les eleccions, comportaria menys desgast —i que, al remat, és el que sempre havien volgut fer—, i, d’una altra, perquè, en cas que anàrem a eleccions, serien uns comicis coordinats amb els altres territoris que han estat afectats per la jugada: Aragó, Castellá i Lleó, Múrcia, etc. És a dir, que no sembla que hi haja un escenari viable en què puguem veure unes eleccions valencianes completament deslligades de qualssevol altres coordenades, cosa que sí que seria molt interessant.
Finalment, hem de dir que sí que hi ha, això sí, una implicació en aquest moviment que és positiva per al valencianisme i les esquerres. No crec que el moviment de Vox siga un tret al peu, com analitza l’opinió publicada mediàtica espanyola, malauradament. És una jugada arriscada, sí, i se’ls pot posar en els pròxims dies cara de Ciudadanos, però segurament és l’única eixida que tenien. Ara bé, sí que afecta críticament la credibilitat dels governs de dretes que varen sorgir de les urnes en 2023, inclòs el nostre, a la Generalitat, però també als ajuntaments. I és el que el marc conceptual de la «jaula de grillos», que tanta fortuna ha fet en el debat polític espanyol aplicat als governs de coalició, i que, fins ara, sempre s’associava als governs progressistes, ara ha canviat de bàndol. Perquè, es mire com es mire, que un govern vaja pels aires només un any després de prendre possessió —i en el nostre cas, després de huit anys de governs de signe contrari que eren jutjats com el gran mal— no parla gens bé de la capacitat de governar dels seus protagonistes. Resulta que el Titànic era el Satànic i no el Botànic. I això, en una cultura política autoritària i gens pactista com l’espanyola, sempre passa factura. Prou? No ho podem saber i no crec que, malauradament, puga arribar a significar que el cicle polític de la dreta espanyolista a casa nostra s’haja acabat, però també cal dir que —almenys en la cultura política espanyola majoritària en aquestes coordenades, insistim— no és poca cosa.
