Els passats dies 29, 30 i 31 d’octubre s’havia d’haver celebrat a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València el Congrés Internacional Memòries Dissidents. Gènere i sexualitat enfront del franquisme. Ja he escrit sobre ell en una columna fa algunes setmanes. Es va arribar a inaugurar, a celebrar-se la primera conferència plenària i a començar les primeres sessions de comunicacions. Poc abans de les 12.00 es va interrompre perquè la Universitat de València va passar a nivell 3 d’alerta. La resta és història. Possiblement, la Universitat ens va salvar la vida o, com a mínim, estalviar una experiència terrible a molts dels seus treballadors que vivim fora de la ciutat.
El que volia contar-vos hui és que finalment el congrés es va celebrar en modalitat en línia entre els dies 16 i 19 de desembre. Com que tant els directors, Luz Souto, José Martínez Rubio i Luis Bautista, com la resta del comité organitzador tenim la vocació d’eixir de la bambolla acadèmica, vam publicitar les sessions en xarxes socials per si gent interessada es volia connectar. El resultat ens va dur molts problemes, com vam exposar en una nota de premsa només acabar el congrés. Patírem atacs i boicots en diverses sessions, amb tota mena d’intrusions: imatges pornogràfiques, sorolls estridents, i, fins i tot, esvàstiques van interrompre les intervencions. Hi hagué una conferenciant fent una presentació que va veure amb impotència com l’arxiu que estava compartint desapareixia del seu disc dur. No es tracta, per tant, de cibervandalisme adolescent, sinó d’un atac perfectament preparat per gent amb coneixements informàtics.
El motiu per a nosaltres és evident. Es tractava d’un congrés que s’ocupava de la memòria històrica del franquisme i les seues opressions, que parlava de gènere i també de la memòria LGTBIQ+. Possiblement, voler celebrar-ho en obert va ser una imprudència en aquest moment i en aquest país. Tanmateix, el que és lamentable és haver de concloure que va ser una imprudència. De fet, em sap greu pensar que potser, davant el dubte, en sessions posteriors deixàrem sense accés a les sales a persones genuïnament interessades. No vam poder fer una altra cosa que tornar a tancar el congrés i limitar-lo a les persones originalment inscrites.
Davant d’un fet com aquest en un principi dubtàrem sobre si fer-ho públic o deixar-ho córrer. El dilema era l’habitual: paga la pena acabar donant difusió nosaltres a aquestes accions de la ultradreta? Finalment, decidírem que sí i, per la meua banda, que, quan hi hagués ocasió, escriuria sobre el tema en una d’aquestes columnes. Decidírem comunicar-ho perquè cal que se sàpia que aquestes coses estan passant, i que potser passaran encara més en el futur; que els feixistes no volen que es faça memòria històrica; que se saben hereus dels vencedors de la Guerra Civil i no volen que es repassen els costos, els mecanismes i les conseqüències d’aquella victòria; que els feixistes no volen sentir parlar de gènere ni de les persones LGTBIQ+ ni de la llarga genealogia del seu patiment; que no volen tampoc que la universitat pública treballe sobre aquests temes i en faça difusió, és a dir, que no volen que la Universitat pública complisca la seua funció; que els molesta el lliurepensament. Així de simple. El seu és el món de la jerarquia cega, de l’ordene i mane, de la masculinitat més tòxica, del franquisme nu i cru encara entre nosaltres, de la ignorància i l’alienació enfront de la reflexió i el coneixement científic, de la imposició del pensament únic enfront de la llibertat.
Cal saber això, contar que això passa. I que pot tornar a passar perquè estan actius. Però també que no ens faran callar, ni detindran la nostra activitat investigadora i divulgativa. Tot el contrari. Ho prenem com un estímul perquè ens recorda com és hui de necessària, malgrat l’asfixiant burocràcia. I tenim ben clar que cal atrevir-se a saber (sapere aude), i que la memòria de l’opressió ens recorda el valor de la llibertat. I Libertas perfundet omnia luce, com diu el vell lema universitari. La llibertat ompli totes les coses de llum. No ho oblidarem. Perquè el que no ens podem permetre és que tornen les tenebres.
