Diria que vaig conéixer Rafael Arnal fa uns trenta anys, a mitjan dècada dels 90. En aquell temps una colla de somiadors ens havíem conjurat per a infantar un projecte de periòdic diari en valencià que no va passar mai de mensuari. Primer amb el nom d’El periòdic i després sota el segell d’El Punt (quan el va comprar aquest grup gironí), la criatura va sobreviure alguns anys fins que la inviabilitat econòmica de l’empresa ens va fer claudicar.
Varen ser, això sí, uns anys emocionants que ens van proporcionar eixa classe d’aprenentatge que només dispensa la derrota. Als sopars de després de les reunions, Rafa Arnal sempre destacava pel seu optimisme incorregible i la seua capacitat per a amenitzar les vetlades amb un caliquenyo a la boca.
Ara, amb 76 anys i supervivent de tres càncers, Arnal vol completar un esforç memorialístic que va començar l’any 2000 amb La solsida. Aquest llibre començava com una novel·la però prompte es convertia en un informe general sobre els anys al voltant de la Guerra Civil focalitzat al seu poble, Tavernes Blanques. Més de dos dècades després, Arnal ens ha volgut contar ara la seua infància i la seua joventut en el volum L’alenar (L’Eixam, 2024). Sense més subterfugis de ficció, L’alenar és ja la seua biografia pura i dura, la de l’home dels mil oficis que un dia es va preguntar (com ho vam fer tants) per què no sabia escriure en la llengua que parlava i va decidir solucionar el problema apuntant-se als cursos de llengua de Lo Rat Penat.
No cal oblidar que, als anys 60 i 70, Lo Rat Penat encara no s’havia convertit en la passarel·la de mòmies estrafolàries que és ara, i era capaç de jugar un paper –estrictament privat, però tolerat pel franquisme- en favor de la llengua i la cultura del país. Això ho van saber aprofitar bé individus com Arnal, que a partir d’aquell moment es va dedicar a predicar la bona nova valencianista en tots els àmbits, i era igual que hi calguera aprendre a tocar la guitarra (va formar part del grup Carraixet) o obsedir-se a crear premsa pròpia.
L’Alenar s’acaba amb la mort de Franco. Arnal ja està pensant en el següent volum de memòries, que s’ocuparà de la Transició. Potser en aquest tercer volum ens contarà tot el que sap d’aquell famós sopar amb Manuel Broseta (pocs dies abans que ETA l’assassinara) on va estar a punt de sorgir el compromís ferm dels principals actors de la societat valenciana en favor del primer diari valencià en llengua catalana.
Em sembla molt raonable que la generació de Rafa vulga deixar un testimoni escrit d’unes vivències irrepetibles, perquè no anem sobrats d’eixa mena de papers. La casualitat ha volgut precisament que un altre homenot d’aquella lleva, Eliseu Climent, s’estiga ara vivint –amb la seua filla Laia- a poca distància d’Arnal, recuperant-se després de patir un ictus i ordenant records i papers també amb propòsits memorialístics.
Quan arriba la malaltia i la senyora de la dalla fa carasses («la velledat en valencians mal prova», deixà escrit Ausiàs March), és normal que u pense en la necessitat de deixar un relat ordenat d’una vida intensa i fecunda.
El que tenen en comú Climent i Arnal és que ara viuen enmig de les restes d’un paradís (l’Horta Nord) i que els ha arribat l’hora de passar la rella pels records més personals. Si escriure ajuda a pensar, unes memòries o una autobiografia jerarquitzen allò viscut i organitzen el magma confús dels records. També serveixen per a (auto)justificar-se, però això és un propòsit més va. El que importa no és el que pensa la gent de les coses que et veu fer o dir, sinó la fermesa amb que agafes el timó seguint un rumb clar mentre el vaixell travessa eixes aigües.
Després de totes les tempestes, la generació dels 60, que tant ha aportat a aquest país, ens llega el seu testimoni. Honor i glòria tinguen, si és per mi.
