Visitava dies passats l’exposició que «El Mur» ha instal·lat al Palau dels Valeriola a la ciutat de València, i experimentava emoció amb unes imatges molt significatives. Certament, la mostra recupera gran part de la memòria democràtica i és una contribució per restablir la veritat del que significà la lluita contra el colp militar del 1936 i, finalment, de la repressió que es va imposar per la força de les armes. La fotografia és una disciplina que dona fe i situa davant de nosaltres realitats com les que es visqueren arran de la sublevació militar de juliol del 36: l’heroisme de molta gent, com fou el gest del sergent Fabra a Paterna, la solidaritat cas del’Hospital Suec a Alcoi, la resistència de la població civil que sofrí els criminals bombardejos dels avions de Hitler i Mussolini (Alacant, València, Benassal…), l’arribada de refugiats, les colònies d’acollida, i molts altres elements que podeu trobar a l’exposició esmentada.
La memòria, doncs, a més de fer justícia, és un exercici que educa, que ens fa reparar en errades i ens ajuda- o deu ajudar-nos- a no repetir-les. En un recent llibre que he publicat, esmentava el cas de les situacions que durant els primers anys de guerra es produïren, en especial per evitar els crims per motius d’idees, i com es crea una justícia republicana per evitar-los en la zona controlada pel legítim règim nascut un 14 d’abril. Ara, amb ocasió de la visita que comente, trobe com alguns fets protagonitzats en el si dels «nostres», o siga dels defensors de la república, producte de les rivalitats i el sectarisme entre uns i altres, són igualment part d’eixa memòria democràtica. Aquella pel·lícula Terra i Llibertat, basada en l’obra de Orwell Homenatge a Catalunya, fou prou aclaridora al respecte. A casa nostra va ocórrer un enfrontament entre republicans amb morts i ferits a la plaça de Tetuan actual, davant de Capitania del Cap i casal. Aquest combat entre comunistes i llibertaris ens mostra allò que cal no fer. Així, un dels seus protagonistes, Gonçal Castelló, aleshores comunista i oficial republicà, a les seues memòries ens narra allò que passà i, penedit, diu: «Després em sentí trist i decebut i, al mateix temps, irritat amb mi mateix. Davant dels meus ulls s’endevingué un carnatge brutal i jo havia actuat com un vell guàrdia civil; havia col·laborat en aquella matança. És veritat que aquells bojos disparaven també contra nosaltres… Malgrat tot, eren homes antifeixistes i valents, equivocats, això sí, com ho veig jo, però companys nostres, i jo havia participat en la seua mort…» Com podeu veure, sobren comentaris, pensem, reflexionem sobre fins on portaren els enfrontaments entre gent d’esquerra.
Així, recuperem la memòria, fem justícia i alhora traguem lliçons del passat.
