Desconec l’origen de la frase «tens memòria de peix» utilitzada per fer broma quan algú no en té, de memòria. Doncs els valencians devem tindre memòria de samaruc. Ho hem demostrat a les eleccions autonòmiques i de nou a les generals, on ha tornat a guanyar el PP. En menys de huit anys hem oblidat l’empastrà que el llarguíssim peperato ens va deixar en forma de deutes, robatoris, fallides d’entitats o organismes parapúblics, judicis i empresonaments d’alguns dels seus polítics, els menyspreu cap a les víctimes, la gran vergonya d’haver de suportar tanta ignomínia, la mala premsa internacional…
Pensàveu que huit anys d’un govern progressista ens enfortiria la memòria? Doncs sembla ser que no. Tal volta el populisme dretà funciona com a antídot, ai! Com també ha jugat contra l’esquerra obviar les especificitats del sud -s’ha fet una política bàsicament centralista, de València, si em permeteu el concepte- o les inaccions i les polítiques toves sobre el finançament autonòmic. Tampoc es perdonen les lluites internes que l’electoral progressista percebia i que, perdudes les eleccions valencianes, i ací també les generals, ara es destapen obertament al si dels partits del Botànic, sense passar per alt la manca d’uns lideratges propers i consistents, i d’un discurs contundent que arribe al cor de la gent.
No comptaven tampoc, malgrat els coquetejos amb els hostalers a compte del rebuig a la taxa turística, amb l’aportació a l’oblit i el desig incontrolable de barra lliure que tenen alguns empresaris nostrats, amics del PP –eixa foto d’Enrique Ortiz en la proclamació de Mazón, marcialment ert, com bon mascle alfa autoanomenat la Polla Insaciable– i d’altres inversors d’ací i d’allà –memorable la presència, marcant territori colonial, de les cúpules madrilenyes peperils al mateix acte, apadrinant el Xiquet d’Alacant en la seua primera correguda com a matador de províncies-. A tots ells la naturalesa, el territori, –que devíem custodiar com un regal diví-, o la llengua llegada pels ancestres, els importa un rave. La Comunidad Valenciana és una oportunitat de negoci. Tampoc comptaven, tot s’ha de dir, amb l’esperit meninfot de molts valencians que, com ja cantava Ovidi a propòsit d’una invasió alienígena, pensen «Home, si paguen millor…» No, no comptàvem amb la manca de memòria, ni amb la manca d’amor propi.
Jo, que soc animal mamífer, sí que en tinc de memòria, com molts més paisans. I mesures llançades com a traca de casament pels nous governs locals em transporten no ja als anys de Zaplana o Barberá, o Fabra, o Alperi i Castedo… No. Em transporten molt més lluny encara, a un franquisme tètric i implacable, castrador, ple de caspa, on el simple fet de voler viure en llibertat la teua ideologia divergent, sexualitat, cultura pròpia o igualtat de gènere ens estigmatitzava. Diuen els actuals governants –per la gràcia de la desmemòria-, que venien a regenerar la política, però el primer que fan és apujar-se sous, apuntalar i/o ampliar assessors, llevar banderes LGTBI, censurar la cultura o la música, amb sanya si es fa en valencià… Ben mirat, li han fet un favor a la gent de progrés, ens han espavilat la memòria, ací i allà, predisposant-nos a una llarga mobilització.
L’aliança del PP amb Vox semblant a una versió 3.0 del vell joc de policia bo i policia dolent, on havien de caure els ciutadans/electors com pardalets en envisc, no ha funcionat en les eleccions generals. Ben mirat els vots cedits al PP per Ciutadans i Vox tampoc donen més de si. Bé, però ara tenen poder local i autonòmic. Ara vorem si els seus votants més incauts donen suport als ultres quan comencen a forçar normatives legals. Normatives legals que, lluny de la retòrica populista i dels discursos grandiloqüents aparentment atractius, tocaran les beques, l’atenció sanitària, els transports, la protecció contra la violència masclista, la dependència…
No vull donar idees a la dreta, ja s’apanyaran, però estan segurs els seus supporters financers (els empresaris) de la tossuda negació de l’estat plurinacional?, cosa que els aïlla de la realitat, del consens i el diàleg, dels pactes tan saludables en democràcia; estan segurs de seguir alimentant l’ultraconservadorisme o dels líders que en trien? Estan segurs que en lloc de pau social volen enfrontaments, menyspreant bona part de valencians quan lleven noms de reconegudes i reconeguts ciutadans, censurant grups en valencià, o afavorint el monolingüisme? Farien bé de mirar més a la dreta europea, l’occidental, i considerar l’actual govern neozaplanista, possiblement crispador, com un mal menor que ells, sí, també ells, hauran de suportar quatre anys.
Com ens deia la professora Pilar Maestro al meu institut d’Alacant, l’IES Figueras Pacheco del barri de Baver: els pobles prosperen només si tenen pa i pau. I jo ara afegiria: i memòria (no de samaruc).
