Aprofitant les facilitats d’internet, he tornat a vore la pel·lícula Novecento. El film de Bertolucci és de l’any 1976 i va arribar als cinemes espanyols en un moment d’especial ebullició ideològica, en ple inici de la Transició a la democràcia. Són cinc hores de metratge, dividides en dos parts, que jo recorde haver vist al Teatre Payà de Borriana sent un adolescent.
En aquell temps (finals dels 70) hi havia a Borriana tres cinemes oberts: el Payà, el Viciana i el Principal. Ja fa anys que van tancar els tres (només el Payà ha quedat, més que res com a teatre per a presentacions falleres). Són incomptables les hores que vaig passar d’infant en aquelles sales, enmig de la cridòria prehormonal, amb el terra brut de corfes de pipes, amb l’excitació provocada per la màgia projectada en aquelles grans pantalles. Érem capaços de vore cada diumenge la mateixa pel·lícula, com així va ser amb el Espartaco de Kubrick, que va estar més d’un mes en cartellera al Teatre Principal.
Després vindria l’etapa del cinema classificat “S”. En un quiosquet del Pla s’anunciaven els fotogrames d’aquells films sicalíptics on els teen-agers del moment vam assistir a les nostres primeres classes d’educació sexual. Aquell quiosquet és i serà inoblidable: les imatges dels films a estrenar apareixien torbadorament poblades per fèmines sense roba, però amb un puntet ocultant els seus mugrons, no fora que.
Naturalment, per assistir a la projecció d’aquells films calia ser major d’edat. També per a compartir Novecento al Teatre Payà exigien els 18 anys reglamentaris. Però en aquesta vida tot té solució: ens féiem una fotocòpia del DNI i amb un boli negre corregíem la data de naixement. L’acomodador, que devia estar al cas, ens donava pas amb una cabotada indulgent i una mirada de sàvia tolerància.
És així com vaig vore per primera vegada Novecento. L’obra, ho confessaré, em va fascinar, i això que encara no vaig avaluar com calia la magnífica banda sonora de Morricone. L’exaltació del marxisme anava en consonància amb les meues inquietuds adolescents i la presència franca del sexe concordava amb l’horitzó d’expectatives d’una generació que venia directament de mormolar xicotetes truculències en polsosos i podrits confessionaris i es trobava de morros amb la puta llibertat.
A títol anecdòtic, en meitat de la projecció no sé si de la primera o de la segona part del film, quan un personatge feia un comentari despectiu sobre els patrons, acusant-los de tots els mals, algú assegut dos o tres files per davant de la meua es va alçar d’un bot i va exclamar: “Això com pot ser?”.
I bé, vist amb els ulls d’ara, hauré de dir que Novecento em segueix semblant un títol notable… però li sobra una bona part del metratge. També crec que és una ficció que no s’haguera pogut filmar ara. No encara pel contingut ideològic (una mica esquemàtic, amb feixistes molt roïns i comunistes molt bons), sinó per les escenes de sexe, que inclouen hòmens despullats completament (Robert de Niro i Gérard Depardieu sent masturbats a dos mans per la prostituta) i fins i tot xiquets, com quan un Olmo infant ensenya a Alfredo a tocar-se amb la genitalitat en carn viva (“socialistes amb les butxaques foradades”, era la seua aspiració).
És ben curiosa la pudibunda interdicció que ha existit sempre en tots els camps a mostrar el sexe masculí. Un piu és una cosa que ha de mantindre’s fora d’escena (obscena en el sentit més primitiu), i més en estat d’erecció. Supose que per això ens va impactar tant aquest film, on tot s’ensenya amb la màxima naturalitat. Ara les mateixes escenes, no en tingueu cap dubte, serien pastura de mil cotilles i indignacions des de la correcció política que farien inviable estrenar una obra així.
Perquè l’esquerra ha entrat en aquesta deriva: de proclamar la llibertat en tots els camps a censurar qualsevol mínima desviació dels nous cànons morals. És l’anomenada cultura woke. Doncs ací teniu un bon motiu de per què l’extrema dreta va conquistant el cor de la gent de bona fe, fins i tot d’antics esquerrans.
Sí, Attila (Donald Sutherland) és ara qui va guanyant. Les camises negres, de nou, marxen sobre Roma…
