Com que m’he fet major en quatre dies, o més aviat en quatre dies darrere d’altres i així successivament, ja no m’interessa dir quants anys tinc, perquè em marejaré, i preferisc dir algunes coses sobre Marc Aureli, aquell savi entre els savis i les seues Meditacions. Al Llibre II, apartat 1r, ens diu que “a trenc d’alba, fes-te aquestes consideracions prèvies: trobaré un indiscret, un ingrat, un insolent, un mentider, un envejós, un insociable. Tot això esdevé per la ignorància del bé i del mal”.
“Però jo, que he observat que la naturalesa del bé és bella i que el mal és el vergonyós, i que la naturalesa del pecador és parenta de la meua, perquè hi participa, no de la mateixa sang o de la mateixa llavor, sinó de la intel·ligència i de porció de la divinitat, no puc rebre dany, perquè ningú d’ells em cobrirà de vergonya; ni puc enfadar-me amb el meu parent ni odiar-lo. Continuant l’explicació en aquests termes: ja que hem nascut per a col·laborar, igualment pels peus, que per les mans, les parpelles, les filades de dents, superiors o inferiors. Obrar, doncs, com a adversaris els uns dels altres és contrari a la naturalesa. I és actuar com a oponent pel fet de manifestar indignació i repulsa.”
I a un servidor li ve al cap el que es veu ara mateix al món, on ens pertoca viure i suportar la naturalesa d’un sàtrapa, una persona que en lloc de tenir un cervell natural, té un excrement de vaca sec, ja que l’individu governa despòticament i arbitràriament, fent ostentació malèvola del seu poder; diguem-ho sense embuts, un tal ànec de cabell ros i gesticulador, que es creu el rei del mambo. I haurem de veure nosaltres mateixos, també Europa, com li tallem les ales, ja que un cervell com pertoca no en té, ni en tindrà. Ha volgut fer-se amb Veneçuela, després vol anar per Groenlàndia, però no fa absolutament res per impedir el genocidi del poble de “Déu” envers els palestins, dones i homes, xiquets i xiquetes inclosos.
Seguint el fil de les Meditacions de Marc Aureli, al paràgraf segon ens diu: “Açò és tot el que soc: un poc de carn, un breu, un alè vital, i el guia interior. Deixa els llibres. No et deixes distraure més! No t’està permès. En l’ideal que sostens, eres un moribund, devalua la carn: sang i pols, ossets, teixit de nervis, de petites venes i artèries. Observa també en què consisteix l’alè vital, el vent i no sempre el mateix, ja que en una breu estona es vomita i de nou se succiona. En tercer lloc, et resta el guia intern. No consentes més temps allò que fos un esclau, ni que fos encara mogut com una marioneta per instints egoistes, ni que s’enutgen encara com destí del present o desconfiar del futur.
A l’apartat tercer, asseverà que “les obres dels déus són plenes de providència, les de la fortuna no són separades de la naturalesa o d’una enganyifa ordida per la providència. Ja que hi frueix tot. Se n’afegeix el necessari i el convenient per al conjunt de l’univers del qual formes part. Qualsevulla part de la naturalesa és bona, allò que col·labora amb la natura del conjunt i allò que és capacitat de preservar-la. Es conserven el món tant les transformacions dels elements simples com els compostos. Són prou per a tu, aquestes reflexions, si són principis bàsics. Deixa de banda la teua set de llibres, per no morir grunyint. Sinó veritablement resignat i agraint de tot el cor els deus.”
Vist com està el món, m’acomiade de vosaltres, amigues i amics, amb aquest poema d’un servidor escrit al febrer del 2016, titulat “La infàmia insuportable”, convençut de la idoneïtat per a resumir allò que he escrit sobre com són els moments que vivim:
Des del fons de les entranyes, allunat del seny pel fàstic, l’instint demana, allò pitjor del món vers la maleïda infàmia. La raó amb el cor enutjat, enrogit el rostre. De manera inesperada, diu que sí, que l’instint certament la té tota. Mai m’ho podia creure, veure instint i raó agafats de la mà.
