Fa més d’un any que vaig abandonar Twitter, però no soc alié a les seues polèmiques, perquè per la meua sort o desgràcia porte la comunicació de dos col·lectius i sempre acabe llegint les polèmiques i les baralles que hi ha allí. Pense que des de ja fa un temps assistim a un buidatge progressiu d’esta xarxa social. Cada volta hi queda menys gent i cada volta s’utilitza menys. Mentre el talent fuig, la mediocritat queda i imposa les seues lluites.
Com altres societats, la valenciana també està patint un procés de decadència on només sobreviu la mediocritat. Els mediocres estan expulsant la gent que té talent dels espais públics tant els virtuals com els reals. El motor dels mediocres és l’enveja, no suporten que algú siga millor que ells. Els mediocres són llepaculs, d’eixa forma és com aconsegueixen poder i, a més, exercir la seua superioritat mediocre sobre la resta.
Fa uns mesos en una assemblea d’investigadors al meu centre d’investigació, un company va dir que l’única manera que té un gestor mediocre de mostrar que té el control de la situació és exercint la seua autoritat sobre la resta. Ho estem veient en el govern del satànic. Se li ha donat poder a gent completament inútil que l’exerceix expulsant i silenciant tota la gent amb talent que té al voltant. I no només passa en la dreta. El projecte de Yolanda Díaz, per exemple, és un projecte basat en la mediocritat on s’ha expulsat tota persona que li poguera fer ombra per a rodejar-la de mediocres professionals.
Però tornem al País Valencià, este lloc que tant estimem mentre assistim atònits a la seua imparable decadència. No vos dic que mirem el que fa l’actual govern o el que va fer l’anterior, vos demane que mirem el que passa dins del valencianisme, la força transformadora que hauria de ser el motor de la nostra societat. Mirem com funcionen les entitats culturals, les entitats per la llengua, les editorials i els diferents col·lectius de l’activisme social. No teniu la sensació que estan promovent mediocritat i expulsant talent?
Que en poc més d’un any s’hagen convocat diferents premis al millor pòdcast o al millor creador de contingut, des de diferents entitats, hauria de plantejar com a mínim la pregunta de què està passant. I que els premiats siguen folkloritzadors absoluts de la valencianitat o gent endollada lligada d’alguna manera a la vella guàrdia cultural del país, hauria de deixar-nos com a mínim perplexos. I em podreu dir, tu estàs molest perquè el teu pòdcast o el teu contingut no ha sigut premiat. Doncs no, ni tinc pòdcast ni cree contingut ni vull cap reconeixement, només escric ací de tant en tant. Al contrari d’algunes persones mediocres, tinc una vida i un treball.
Per a bé o per a mal, sé distingir entre el talent i la mediocritat. Hi ha molt de talent al País Valencià que se silencia per a posar per davant mediocres que fan coses mediocres, als quals, per altra banda, els molesta que els primers tinguen èxit, no siga que li facen més ombra que la seua pròpia mediocritat. En molts casos el talent l’expulsen fins i tot del país, i han de buscar fortuna a Barcelona o a l’estranger. Però, tot i això, el talent acaba tenint èxit i la gent que busca fora de l’oferta oficial, dona el premi que altres no donen. Només cal vore la venda de llibres, audiències de pòdcast o seguidors en xarxes socials de certes persones amb talent.
Amb altres persones a Twitter, sense voler-ho, vam guanyar seguidors sense cap pretensió de guanyar-ne. Compartint activisme, històries, mems, opinions i informació. De sobte, la gent ens va començar a anomenar influenciadors i els mediocres ens van començar a odiar. Tota ocasió era i és bona per a soltar merda sobre nosaltres. Sobre la base de paranoies mentals ens donaven i donen un poder que no tenim ni volem. Només ens volen destruïts perquè la seua mediocritat siga l’única present. Jo de fet, me’n vaig anar d’eixe món, perquè només m’aportava malestar i no volia que una vida virtual eclipsara la meua pròpia vida real.
Fa un temps este diari va publicar un article dient que un compte de mems havia sigut censurat en diverses ocasions a Instagram. Bé, el que no van dir, segurament per desconeixement, és que es dedicaven a fer cyberbulling a la gent que li queia malament. Un grupet de persones en plena crisi dels quaranta que es dedicava a assetjar dones joves, per a saber quin motiu. I ara aprofitant l’enrenou d’una agressió denunciada per la víctima i confirmada per l’agressor, La meua pau, han començat a fer cyberbulling a gent del meu entorn. Els acusen de ser amics (que no ho són) de l’agressor i, per tant, de blanquejar-lo. Els acusen també de no denunciar l’agressor i de no fer RT a les denúncies (com si fora obligatori fer-ho). I aprofiten per a posar-se medalles de bon feminisme que no els corresponen.
La banalització de certes lluites com el feminisme, per part d’esta mediocritat, no ajuda a estes lluites. Aprofitar l’acció d’una massa furiosa per a saldar comptes pendents sorgits de l’enveja o de paranoies mentals personals tampoc ajuda. I, qüestionar la lluita feminista d’algunes dones per no haver participat, pel motiu que siga, en l’enèsim cas de linxament virtual, que segurament no canviarà cap comportament, tampoc ajuda. Fem-li un pensament, si hem acceptat que expulsar els agressors dels nostres entorns és bo per la nostra societat, no podem tampoc permetre-nos conviure-hi amb certes persones mediocres i tòxiques. No qüestione el dret a ser mediocre, només em preocupa que exercint eixe dret s’expulsa el talent, que és al cap i a la fi el que construeix societats bones i no mediocres.
