Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Quan jo era estudiant, a principis dels 80, un grup de joves vam anar a l’estació del Nord de València per a reivindicar la normalització lingüística en la Renfe. Vam demanar un bitllet a Xàtiva i com que en el fullet imprés posava «Játiva» vam protestar a la venedora i en atenció al client. Des d’aleshores les coses van millorar. Quan la catalana Mercè Sala va arribar el 1991 a la presidència de Renfe, es va iniciar l’aplicació d’un criteri exemplar de respecte pels noms propis de les ciutats dels trajectes. No sols Girona o Lleida, en la seua forma pròpia en català, van ser les denominacions que es feien servir, sinó també Castelló, València i Alacant…
En els trajectes de trens de Rodalia de València, fins a Castelló i Gandia, l’ús del valencià en la megafonia és quasi normal. A les estacions, primer es difon la informació en valencià, mentre que als vagons la informació se sent primer en castellà i després en valencià, encara que de vegades sona tallada al final.
La discriminació, la desigualtat, la incoherència apareix als anomenats trens regionals València-Castelló-Vinaròs-Tortosa, que tenen la megafonia interior només en castellà, cosa que contravé la normativa i l’ús normal de Renfe en els trens que circulen per una zona amb més d’una llengua oficial. La suposada «raó» de la manca d’ús seria el fet que aquests trens continuen fins a Saragossa. Però aquesta situació no obsta per tal que, en terres valencianes i catalanes, la consideració de llengua pròpia i oficial continue sent total. És per això que Plataforma per la Llengua exigeix a Renfe la solució d’aquest greuge i el compliment normal de la llei.
En alguns casos, quan no funciona la megafonia enregistrada, la intervenció improvisada als altaveus d’alguna persona encarregada del tren pot dur a equívocs greus i lamentables, com quan fa servir el nom «Vinaroz», inexistent des de 1980, per a designar la capital del Baix Maestrat, Vinaròs. Potser algú pot creure que es tracta de detalls sense importància, perquè «tothom sap que Vinaroz vol dir Vinaròs», però ens agradaria saber com reaccionaria aquesta mateixa gent si un nom oficialment en castellà fora anunciat en la seua forma valenciana.
«Media Distancia» és un nom comú i no propi, i per tant es podria adaptar i traduir a les altres tres llengües oficials de l’Estat espanyol -valencià-català, èuscar i gallec. Però Renfe no ho fa. Un altre símptoma de desigualtat i de discriminació. Doncs cal conèixer encara la situació lingüística que es viu als trens de «Media Distancia» que connecten València i Vinaròs. Ací directament no hi ha megafonia, en cap llengua. Com és lògic, no sentir el nom de les estacions pot implicar perjudicis per a les persones que hi circulen i que no tenen per què reconèixer la proximitat d’un lloc. Els trens valencians de «Media Distancia» són els trens de la mordassa, del silenci forçat. La situació és un símptoma de manca d’interès pel territori.
Als trens de Renfe, la ciutadania dels territoris amb llengües pròpies i oficials no té els mateixos drets que la de parla castellana. I el més lamentable és que, per exemple, la solució tècnica dels casos de manca d’ús del valencià a Renfe seria ben fàcil. En un servei d’interés públic no informar en valencià és un fet discriminatori. Renfe no sols no reconeix el que passa a Regionals i a «Media Distancia» al País Valencià, sinó que a més menteix, quan diu que el valencià i el castellà es fan servir sempre amb normalitat, en totes les respostes a les preguntes del senador Carles Mulet, de Compromís. Mentre una empresa com Renfe no respecte plenament l’oficialitat del valencià sabrem que tots els viatgers no som iguals. En el fons, la desigualtat sempre és un símptoma de manca de democràcia.
