Un dels més potents sistemes per a adquirir un poder sobre algú -tot controlant la seua conducta- i per a garantir un Ordre Establert pot ser que siga la culpabilització1.
No debades és un procés d’alienació amb què els colonitzadors s’introjecten en la víctima per a:
a) Inocular-li les seues creences, les seues normes… com a jutges/jurats/botxins.
b) Fer que la mateixa víctima faça amb si mateixa el paper dels colonitzadors tant en la forma com en el fons.
Un procés que, en la mesura que la relació entre colonitzador i colonitzat és un joc de papers, precisarà que la víctima atorgue als colonitzadors tant la possessió de la veritat com la de ser una autoritat per a ella. Contràriament, en comptes d’abraçar l’ortodòxia que els colonitzadors li volen inculcar, la víctima tendirà a seguir el camí del seu lliure albir.
Però si bé la culpabilització té alguna funcionalitat individualment, la seua eficàcia de veritat serà a nivell grupal, en què cada membre acabarà fent de colonitzador dels altres per a:
Instaurar un sentit comú establert2, basat en les creences, les normes…, dels colonitzadors, que es prendrà com a veritat i considerar com als bons als qui l’acaten.
Anorrear els sentits propis3, tractant-los com a falsos i titllar com als roïns als qui els professen.
Una estructura cohesionada, per tant, que generarà un habitus4 en els seus membres – basat en les creences, les normes… del colonitzador-, que reproduirà l’estructura de partida, que serà difícil de transformar per la por a l’ostracisme5 en el suposat cas que hom opte per la transgressió i/o la dissidència.
Però, com que és preferible prevenir que curar, el colonitzador s’introjectarà en les víctimes des de menuts per tal que ja en la infantesa vagen adquirint l’habitus4 esmentat i vagen reproduint l’estructura de partida. Per exemple, els farà viure escenes originàries6 en què assumesquen implícitament les creences, normes…, dels colonitzadors. Unes escenes que, en reproduir-se tàcitament al llarg de la seua biografia en situacions anàlegues, predeterminaran la seua vida.
Mea culpa, doncs. Yo maté a Kennedy, que deia l’escriptor, Manuel Vázquez Montalbán.
————————————–
(1) El sentiment de culpa i el sentiment de vergonya estan en relació de causalitat circular.
(2) El sentit comú establert, segons el sociòleg, Lluís Aracil, seria el conjunt de creences establertes d’un grup. La creença seria una manera de destriar el real de l’irreal.
(3) El sentit propi serien el conjunt de creences pròpies.
(4) L’habitus és un concepte del sociòleg, Pierre Bourdieu, que, segons la comunicòloga Cecilia Flaschland, és el conjunt de modes de veure, sentir i actuar que, encara que pareguen naturals, són socials. És a dir, estan emmotlats per les estructures socials, s’aprenen. A més dels modes de veure, sentir i actuar, afegir-hi les creences, els pressupostos, els pensaments…,
(5) Coses de la vida (II) L’enfer c’est les autres. Eugeni Gregori-Climent, Diari La Veu.
Coses de la via (IV) The worst punishement imaginable. Eugeni Gregori-Climent. Diari La Veu.
(6) Coses de la vida (V) On peut meliorer la biographie de la personne. Eugeni Gregori-Climent. Diari La Veu.
