Friedrich Nietzsche va escriure l’assaig Sobre veritat i mentida en sentit extramoral en 1873. Era una obra trencadora sobre l’origen del llenguatge i la seua relació amb el coneixement humà. Curiosament, el text no es va publicar fins 1896, quan el bo de Friedrich ja estava molt perjudicat pels seus alifacs físics i mentals.
La influència posterior d’aquest text ha sigut enorme. Tota l’obra de Nietzsche en general ha tingut múltiples hereus (en aquest punt caldrà recordar també l’interés dels nazis, però això no vol dir res: tampoc Wagner va tindre la culpa que, escoltant-lo, als de la SS els vinguera un espasme ejaculatori).
El cas és que aquest llibre posava en qüestió la noció de veritat en el sentit habitual del terme. Això és el que, segons el filòsof, cal entendre per veritat:
“Un exèrcit mòbil de metàfores, metonímies i antropomorfismes, en resum, una suma de relacions humanes que s’han millorat, transposat i embellit poèticament i retòrica i que després d’un llarg ús semblen fermes, canòniques i obligatòries per a un poble. Les veritats són il·lusions sobre les quals s’ha oblidat que això és el que són: metàfores desgastades i sense poder sensual, monedes que han perdut les seues imatges i que ara només importen com a metall, ja no com a monedes”.
Tot això em va vindre al cap quan vaig llegir que la jutgessa de Catarroja que s’ocupa de l’afer de la Dana va definir com “autoficció” la ronda d’entrevistes exculpatòries que Carlos Mazón va concedir a mitjans amics a principis d’octubre, en acostar-se el fatídic aniversari de la seua negligència criminal.
L’autoficció és un gènere fefaentment postmodern. L’autor d’una obra literària s’hi converteix en protagonista, manipulant la realitat i confonent-la a través de la retòrica. ¿Caldrà recordar ara que l’obra de Nietzsche a què faig referència va tindre una influència fonamental en el naixement de l’anomenada postmodernitat?
Una cosa sí que vull explicar. A mi que un polític diga mentides no em fa ni fred ni calor. Sempre recordaré la conversa que vaig mantindre fa molts anys amb un reputat psicòleg. Li reportava el cas d’un xiquet de curta edat que deia moltes mentides. I ell em va retrucar. “Això només vol dir que és molt intel·ligent”. Tal qual. Inoblidable.
Un polític mentirós, en efecte, és la cosa més habitual del món. La mentida forma part de l’estratègia de l’ofici, és un excipient més del discurs que ens vol endossar. Als uns se’ls nota més, als altres menys, però tots menteixen. ¿O no recordeu Feijóo, quan el van portar urgentment de Galícia per a substituir el pobre Casado, afirmar que no venia a insultar, sinó a fer “política per a adults”?
No, mentir no és el problema. El problema és quan no saps i damunt et creus les teues pròpies mentides. Llavors entres en un bucle com el de Mazón. El Molt Honorable portava un any de calendari aferint versions successives del que va fer el fatídic 29 d’octubre del 2024, cada una de les quals era incompatible amb l’anterior. Mentia, se li notava i s’embolicava. I ho feia, obscenament, davant de tot el País Valencià i tot Espanya –i part de l’estranger.
“Tens la cara folrada de vaqueta”, li va etzibar a les Corts Joan Baldoví. És una metàfora precisa, de sabor popular, directa i perfectament intel·ligible. “No sé com pots dormir a les nits”, també li va dir. És el dilema. ¿Com ha pogut Mazón no patir d’insomni crònic per tota la seua incommensurable responsabilitat? Una persona normal estaria hipermedicat, arrapant les parets, amb fòbia a eixir al carrer. És Mazón una persona normal? Té trets psicopàtics, com insinuen alguns?
Ara hem arribat al final de l’escapada. Dimitir, en efecte, no era un nom rus. Però Mazón ha dimitit mantenint, impertèrrit, totes les seues mentides. M’agradaria que es poguera fer l’anàlisi psicopatològica del nostre ja expresident, però sense el seu concurs és quasi impossible. A canvi, n’he fet l’anàlisi filosòfica i retòrica. Potser ell creu fermament, en el seu món d’autoficció, que la veritat no existeix o, en qualsevol cas, no té cap relació amb la moral. Però com no sap mentir (és astut però no realment intel·ligent), tot se li nota. Ara ja entenc aquell grafiti que em va fer tanta gràcia: “Déu s’ha mort, Nietzsche s’ha mort, i jo mateix no em trobe massa bé”. Firmat: Carlos. Amén.
