Vivim una època estranya. Algun dia –n’estic convençut- contarem als nostres nets que nosaltres hi érem, en el temps de Trump, de Milei, de Le Pen, d’Orban, d’Abascal, de Díaz Ayuso, d’Alternativa per a Alemanya com a primer partit del seu país (segons totes les enquestes). Semblaria un malson però ara no en diem així. Ara és, simplement, la realitat.
De totes les coses que estan passant al món en els últims anys, n’hi ha una que potser servisca com a antonomàsia de totes les altres. Em referisc a la verborrea de Trump. Escoltar la sèrie ininterrompuda de parides que ixen per la seua boca pot provocar un seriós dany cerebral, però convé estar atent a la lògica profunda –passeu-me el mot- que hi ha sota tantes tones de bullshit.
De totes les frases infantades per la ment prodigiosa de Trump, em quedaré només amb una. El magnat era en un míting a Iowa, al gener del 2016. La frase literal va ser aquesta: “I could stand in the middle of Fifth Avenue and shoot somebody, and I wouldn’t lose any voters, OK?“. Que traduïda significa: “Podria plantar-me enmig de la Cinquena Avinguda i disparar a algú, i no perdria ni un sol vot”.
El més curiós del cas és que aquesta afirmació no era la típica sensació narcisista de ser el centre del món, totpoderós i intocable, sino que es referia als seus votants. El que Trump deia és que els seus votants, ras i curt, eren imbècils. I és difícil no estar-hi d’acord.
Són imbècils només els votants de Trump o tots en general? Crec que és la pregunta adequada. Ara mateix, per exemple, les enquestes al País Valencià asseguren que el Partit Popular no perdria suports significatius –amb Mazón al capdavant, no ho oblidem- si hi haguera eleccions. Una mica de derrama cap a Vox i ja està.
Com és això possible?, es preguntarà l’innocent lector. Doncs perquè ja fa molt de temps que els votants de tots els colors voten els seus passe el que passe, ni que es posen a disparar amb un rifle des de dalt del Miquelet.
Dona la casualitat que Carlos Mazón és el responsable polític directe de la mort de 228 persones en la dana del passat octubre. Això no és una afirmació gratuïta. Són fets provats. Una altra cosa és que un tribunal, si arriba a jutjar-lo, aconseguisca proves per a engarjolar-lo. El que és evident és que durant tota la llarguíssima vesprada del 29 d’octubre, mentre l’Horta Sud s’ofegava entre el fang, ell xalava al Ventorro i després es permetia el luxe de fer una llarga migdiada -probablement etílica- fins que a les 20.28 h feia l’entrada triomfal, digna d’un Capità Moro, al ja tristament famós Cecopi.
Penseu que als seus votants els importa tot això? Jo contestaré: a la gran majoria no. No oblideu que el votant de dreta és de cultura catòlica. I el catolicisme –a diferència d’altres cultures cristianes- té un mecanisme fantàstic que el fa una religió perfecta. Ja pots haver disparat enmig de la Cinquena Avinguda contra 228 persones indefenses que depenien de tu; si et confesses i un capellà t’absol, immediatament quedes lliure de pecat i, si et mors, vas al cel segur.
No faig broma. Gent que es dedica a pensar sobre aquestes coses amb un cert sistema han relacionat la propensió a la corrupció dels països –catòlics- del sud d’Europa amb aquesta peculiaritat del catolicisme. Res a vore, per exemple, amb l’autoexigència del calvinisme, per exemple.
Així doncs, estimats votants més o menys fanàtics de la dreta, estic completament segur que si Mazón es tornara a presentar el tornaríeu a votar. El que passa és que Feijóo no es tonto del tot i ja està preparant –pel que siga- la defenestració del seu estimat Carlitos al juliol, quan podrà accedir a un sucós emolument postpresidencial. Perquè sí, anar al cel és important, però folrar-se el renyó tampoc està malament, i més amb els temps que corren.
Moralitat: en política no importa fer-ho bé o tindre raó. L’únic important és el grau de credulitat i estultícia dels teus votants. Al país dels cecs, el tort…
