Conforme passen els dies després de la catàstrofe, augmenten els atacs contra Carlos Mazón per la seua negligència en la data fatídica: dimarts 29 d’octubre del 2024. Fins i tot s’ha convocat una manifestació dissabte que ve, 9 de novembre, per a demanar la dimissió del cap del Consell.
Les evidències contra el Molt Honorable són prou sòlides: va desoir aquell dimarts els avisos tècnics i, no content amb això, va manifestar a mitjan vesprada (en un cèlebre vídeo que després va esborrar del seu compte d’X) que el perill s’allunyava de València. A més, al poc d’assolir la presidència de la Generalitat va liquidar la Unitat Valenciana d’Emergències que havia posat en marxa el govern del primer Botànic després de la pandèmia. Aquesta clarividència inversa està tatxonant les tapes del seu taüt. Però ell, ja ho voreu, al final no tindrà la culpa de res. Per què? És el que intente explicar ací.
Mazón no en resultarà culpable perquè les autonomies no existeixen a Espanya com a àmbit simbòlic des del punt de vista polític. Amb la possible excepció de Catalunya i Euskadi (i, en molta menor mesura, Galícia), una autonomia espanyola és simplement un òrgan administratiu que els seus ciutadans no han aprés a identificar com la responsable de les coses que passen. L’exemple més evident d’això és el govern d’Isabel Díaz Ayuso a Madrid. A pesar de les greus mancances en matèria de serveis públics, per exemple (sanitat i educació), del territori madrileny, en cap mitjà es parla d’això. Ayuso només és notícia quan ataca el Govern central, quan diu alguna estupidesa sobre Pedro Sánchez (la seua bèstia negra) o quan parla de Veneçuela. Hi ha més declaracions oficials d’Ayuso sobre Maduro que sobre els hospitals públics del seu negociat. El desastre en la sanitat pública de Madrid no existeix. Maduro sí.
En el cas valencià, partim d’una evidència de base: una gran part de la població, segons demostren reiteradament les enquestes i estudis, no se sent valenciana. Sí, és així. Un percentatge que varia però oscil·la entre el 15% i el 30% dels valencians no es reconeixen com a tals quan els pregunten. Ells manifesten considerar-se “espanyols”, “només espanyols” o “més espanyols que valencians”. Creieu que a tota aquesta tropa se’ls ocorreria demanar cap responsabilitat a la presidència de la Generalitat? Per a ells, simplement, la Generalitat és una cosa que hi ha a València i que no tenen clar en què els afecta.
És veritat que el gros dels entrevistats se situa (50-60%) en el nivell «em sent tan valencià com espanyol». Per a molts d’aquests, però, l’autèntica administració també és l’estatal. L’autonomia és un luxe una mica incomprensible…
Per això –i per l’exemple d’Ayuso-, Mazón ho té molt fàcil. Quan el critiquen per la seua gestió de la crisi, simplement ha de dir que la culpa és del Govern central. Ell tenia i té les competències per fer front al problema però, això qui ho sap? La gent viu feliç. I molts dels nostres conciutadans, ja ho heu vist, creuen que els seus compatriotes fonamentals són els veïns de Sevilla, d’Alcalá de Guadaira o de Alija del Infantado. Sí, ho heu llegit bé. Molts veïns de la ciutat de València o d’Alacant, o d’Elx, o d’Oriola, no se senten al·ludits emocionalment pels municipis de la seua pròpia comarca, sinó dels del conjunt d’Espanya. Per això quan els pregunten afirmen no sentir-se valencians, sinó només espanyols.
Qualsevol president de la Generalitat, doncs, ho té fàcil. Si el president del Govern central és d’un altre partit, només ha de tirar-li la culpa a Madrid de tot el que faça malament ell mateix. Això s’entén de seguida, funciona de meravella, no necessita més explicacions.
Així que, amics, no sé com anirà la manifestació de dissabte, però sí que sé que Mazón se’n riurà a cor què vols. La culpa no és de la seua negligència criminal, sinó de Sánchez, d’Aemet, dels científics, de l’exèrcit, dels catalans. De qui siga. Excepte d’ell.
