Qui ens hauria dit fa un temps que, ara mateix, una de les persones que més pregàries fa cada nit perquè Pedro Sánchez continue dormint a la Moncloa és Carlos Mazón. La política fa estranys companys de viatge, diu el tòpic, tot i que no és massa cert, perquè, d’estranys, aquests dos en tenen ben poc. Es tracta de dues gotes d’aigua unides per un mateix destí: mantindre la poltrona. En públic, es diran el nom del porc; en privat, convergència total d’interessos.
Els de Pedro Sánchez per a mantindre Mazón en la Generalitat són ben evidents. Si Donald Trump deia que podria assassinar un xiquet enmig de Times Square i la gent el continuaria votant, Carlos Mazón ja pot fer efectiu el paradís a la terra que només cal dir Ventorro per a esvair-lo. Mentre hi haja Mazón, Sánchez podrà fer el millor —o l’únic— que sap fer: recordar que ell, almenys, no és PP o Vox. Per això els seus delegats a la colònia aprovaran tots els pressupostos de Mazón que calguen.
El fervor sanchista de Mazón és més recaragolat, si això és possible. La seua permanència a la Generalitat depén d’una combinació triangular d’aquelles que mantenen els hooligans apegats a la ràdio en l’última jornada de lliga. El PP no pot desfer-se’n perquè Vox li bloquejaria qualsevol recanvi a les Corts i això voldria dir que els valencians podríem anar a eleccions avançades, un escenari absolutament prohibit al carrer madrileny de Gènova: els valencians no podem tindre una política no sucursalista, per descomptat, però és que, a més, i si resulta que la Generalitat canvia de mans? Pedro Sánchez podria presentar-ho com un trumfo i Feijóo s’allunyaria de la Moncloa, qui sap si per sempre.
És per això que el gallec s’ha fet un fum de fotografies ben agafadet del bracet de Mazón aquestes últimes setmanes, com dues parroquianes eternes de camí cap a missa. Qui li ho hauria dit, tenint en compte l’odi africà que li professa. Mazón fou una aposta de Teodoro García Egea i, així mateix, Feijóo el veu com el principal responsable que ara mateix no siga ell qui dorma a la Moncloa. I té raó: si Mazón no hagués signat un pacte llampec amb Vox i s’hagués esperat a passar les eleccions espanyoles que Sánchez havia avançat, tal com era la consigna, s’haurien quedat a casa els vots d’esquerres necessaris que llavors es varen mobilitzar davant de l’amenaça de veure ministres de Vox al govern del regne. Però ara, com que no hi ha alternativa, a Feijóo li toca empassar-se litres i litres de fel i mostrar el millor somriure profident davant de les càmeres al costat del bronzejat més artificial a aquesta banda del Rio Grande després de Zaplana.
Ara bé, el dia que Sánchez caiga i PP i Vox pacten un govern a Espanya, el sudoku de la Generalitat es resoldrà. En aquest escenari hipotètic, Vox votaria qualsevol cosa que li proposara el PP —fins i tot Carlos Mazón, de fet—. Carlos Mazón i Pedro Sánchez, dos homes i un destí. Seria fins i tot poètic que tots dos signaren aquesta convergència d’interessos en un reservat del Ventorro. Qui ens assegura, de fet, que això no haja passat ja?
