El diumenge Carlos Mazón no va aparéixer per la Crida. Evidentment no es va atrevir. Feia una temporada que reduïa les seues aparicions públiques al mínim i només les feia en els que considerava espais segurs. L’escridassada que va rebre l’altre dia a Oriola va ser molt important per això, perquè es va produir en un d’eixos espais, amb la qual cosa el missatge li va arribar alt i clar: no hi ha espais segurs per a ell. La gent està molt cabrejada i ho té molt clar, de nord a sud del país, i les seues mentides i excuses de mal pagador el que fan és augmentar el cabreig. Per això no es va atrevir a anar a la Crida. I això és una bona notícia. Malgrat això, llig que ahir dilluns es va dedicar a fer una altra exhibició de poca vergonya a Madrid, tractant d’escampar responsabilitats per totes bandes excepte ell i sense dir on va passar aquella vesprada. Els fets són tan clars -la Universitat de València, amb la mateixa informació de què disposava la Generalitat, no va dubtar a tancar les seues instal·lacions mentre ell estava de parranda, de tripijocs immobiliaris o d’ambdues coses- que la seua manifesta incapacitat d’assumir la més mínima responsabilitat amb un discurs que frega amb la psicopatia crec que no només no apaivaga el cabreig, sinó que fins i tot l’augmenta i renova.
La mala notícia és que malgrat això sembla improbable que caiga abans de 2027. La debilitat parlamentària, que obligaria el PP a convocar una nova investidura o noves eleccions, és la seua assegurança. El dubte és fins a quan el País Valencià pot resistir tindre un president amb preocupants símptomes de manca d’escrúpols, aires psicopàtics, i una carència absoluta de vergonya però també de talent o de carisma per a revertir la situació.
I és mala notícia perquè la capacitat de fer malifetes no només és del cap. El consell sembla estar triat a partir d’una mena de perversa selecció inversa. És el que passa quan arribar a llocs de responsabilitat no té res a veure amb la competència o amb la capacitat d’assumir-la, la responsabilitat, sinó a quotes internes de poder i a cobrament de serveis prestats en forma de traïcions, d’hores de conspiracionetes de corredor, o d’ambdues activitats. A banda de tot, el desastre de la vesprada del 29 d’octubre i els dies següents va demostrar que no només el president és com és, sinó que el segon nivell és entre inoperant i maldestre, i això inclou les conselleres defenestrades però també l’ínclit José Antonio Rovira, entre altres. I d’ací a 2027 tenen molt de temps per a continuar fent i, sobretot, desfent.
Ara, l’esmentat Rovira a banda de la seua pèssima gestió de les conseqüències de la barrancada, continua entossudit en la seua ocurrència esbojarrada de la consulta sobre la llengua vehicular a l’escola. Sobre aquest tema ja s’ha escrit molt i encara que volia dir la meua no vull resultar redundant. A banda del caos organitzatiu que implica i provoca, a banda de la imprevisió i la ineptitud organitzativa que fa evidents, a banda del cinisme monumental que ostenten tacant amb les seues boques la paraula llibertat alhora que impedeixen que es demane el vot a favor del valencià. A banda de tot això, vull simplement cridar l’atenció sobre dos fets. Un, l’aberració que implica, el cant a la ignorància absoluta que és, pretendre que conéixer una llengua és molt millor que conéixer-ne dues. Eixa idea que el bon espanyol és monolingüe sembla la versió nostrada del «muira la intel·ligència» de Millán Astray i el feixisme militarista espanyol. Amb eixa idea d’espanyolitat, cada dia resulta més seductora i lluminosa la seua anti-Espanya.
I l’altre, molt unit amb l’anterior, l’hostilitat de la dreta valenciana, i de les elits i de determinats grups socials cap al valencià. És com si després d’haver percebut en generacions anteriors la pèrdua del valencià com a senyal d’ascens social els molestara profundament haver de desfer el camí. És, clar, la interiorització de la idea anterior, la de que el vertader espanyol és monolingüe (i fins i tot té problemes amb les implosives i diu consel i Benidor), i que l’existència mateixa del valencià és un defecte, una tara original en l’espanyolitat que cal extirpar, però també té molt de classisme. El valencià és la llengua dels llauros, i a veure si ara els seus fills, tan fins, han de parlar com els llauros. I això ho poden sentir amb intensitat descendents de llauradors, i descendents de cursis d’Escalante, que volen dur el seu desclassament fins a l’esborrament del seu origen.
Perquè després ens vinguen els desubicats locals i l’esquerreta madrilenya pseudofederalista o neojacobina a dir-nos que el valencià és una llengua de burgesos. Que pregunten pel carrer Sorní a veure què troben. I que pregunten també per les urbanitzacions de la classe mitjana aspiracional. En això confia Rovira per a arraconar el valencià a l’escola, per a donar-li el colp mortal i definitiu. Esperem que no ho aconseguisquen. A nosaltres, als que estimem la nostra llengua i als bàrbars que pensem que saber dues llengües és millor que saber-ne una, ens trobaran enfront.
Ai, si en Teodor Llorente alçara el cap…
