Si Mazón hagués accedit al seu càrrec per generació espontània, no eixiríem del nostre estupor que una cosa així fos possible. Només cal sentir-lo parlar. Però el president ve d’on ve, precedit per Zaplana, de qui n’és fill polític, Olivas, Camps i Fabra, i fou bressolat i batejat en l’època del totxo i dels mil ridículs eventos (paraulota que va quedar encastada en la parla popular com a signe funest dels temps) amb què van saber enllustrar els seus negocis més tèrbols. No ens ha d’estranyar que el manual d’ús polític de Mazón es funde en dos principis molt senzills, marca de la casa: enriqueix-te tan ràpidament com pugues i procura que els teus també s’enriquesquen i la resta et serà concedida sense problemes. Ja sabem com van acabar els altres presidents valencians del PP: dos condemnats per corrupció i dos que se’n van eixir de rosetes malgrat tots els indicis que els assenyalaven i gràcies a una justícia que carrega ostentosament cap a la dreta i per això té greus problemes de sastreria. Uns i altres, polítics procuradors i jutges convertits en àrbitres sobrevinguts de la política, tenen al seu torn un amplíssim arbre genealògic que enfonsa les seues arrels en el farnquisme.
Per aconseguir els seus objectius Mazón, tot i la debacle de l’esquerra institucional derivada d’una altíssima abstenció, disposava d’una majoria molt exigua que necessità recolzar-se en els culs que descasaven en els escons de l’extrema dreta de Vox, cosa que el d’Alacant va fer encantat de la vida. A un polític amb principis tan succints com irrenunciables tant li fa alimentar la bèstia negra del feixisme (a fi de comptes, són de la mateixa classe) si amb això s’assegura poltrona i beneficis. Unflat d’ignorància i prepotència, però, les forces incontrolables de la meteorologia, agreujades per dècades de deixadesa i pilotades fàcils, se li van inteposar en el camí dels dies triomfals de vi i de roses en forma de dana bestial i des de llavors no menys de 229 cadàvers pengen a l’esquena de la seua negligència i del seu govern. La bola ha anat fent-se més i més gran, però malgrat la indignació i l’espenta del carrer i gràcies al suport condicionat de Vox, l’encara president ha aconseguit el seu primer objectiu: exhaurir el termini que li assegura 75.000 euros anuals per dos anys, que seran quinze si completa la legislatura, més xofer, oficina i tota la pesca. Aquestes raons crematístiques, que són l’ADN de la seua vocació política, són el millor antídot contra qualsevol vel·leïtat –si n’hi hagués cap– d’assumpció de responsabilitats en forma de dimissió. Contra vent i marea, mentre els del seu partit l’aplaudesquen i tinga en la butxaca els vots de Vox, l’Honorable sempre preferirà salvar el sou que l’honor. Ben mirat, amb el fum de Mazón tots hi guanyen. Només que amb ells el país (valencià vull dir, és clar) perd i s’enfonsa una mica més en la desolació d’una reconstrucció impossible amb els actuals paradigmes i que és molt més que econòmica. D’ençà de l’entronització del torero empresari Vicente Barrera com a Vicepresident i Conseller de Cultura i la política d’enderroc practicada per Rovira en el departament d’ensenyament, les cartes dels tafurs són ben visibles damunt la taula pública i el fum s’estén per assegurar els negocis de la simulada reconstrucció que es practiquen d’amagatotis i que potser algun dia eixiran a la llum. Cal molta cara dura per tapar tanta vergonya. Cal vendre molt de fum en discursos de cinc hores com el de l’altre dia en seu parlamentària amb el típic estil seu de metralleta i en absència d’una oposició farta de tanta demagògia però impotent davant un desastre que posa contra les cordes els mateixos principis democràtics i uns representants de víctimes de la dana abatuts per la insultant i insistent supèrbia d’uns governants amb cor de ferro. Un poble conscient i orgullós de la seua identitat nacional i dels seus drets democràtics seria sens dubte un obstacle important per a aquests sàtrapes procuradors de negocis. De manera que l’alternativa que Mazón proposà en la seua peroració durant els vuit minuts ben comptats en què maltractà sense miraments la llengua dels valencians, fou tornar a brandar l’espantall de l’anticatalanisme: vèncer les últimes resistències a la política d’extermini cultural i lingüístic, començant per canviar el nom de l’AVL i transformar la institució en un club de vellets ben pagats fent becadetes en crepuscles tediosos a favor de la secessió i les eternes gòries a Espanya. Fum i més fum sobre la trista vida política amb què se’ns rifen als valencians. Vox bavejava de deliris imperials des dels seus escons convertits en búnquers d’odi i espanyolisme i els acòlits del PP, a falta de més feina, aplaudien a rabiar. Els altres, els encara no dissipats entre el fum, tornarem al carrer aquest diumenge per continuar escampant la llavor solidària.
