Remuntem-nos a l’inici. Comença la legislatura i es reparteixen els càrrecs. La Conselleria de Cultura va a parar a mans d’un torero que quan escriu fa faltes d’ortografia i no sap on posar els punts i les comes; la Conselleria d’Educació és adjudicada a un professor de la Universitat d’Alacant que en trenta anys ha estat incapaç de fer-se aprovar el doctorat; la Conselleria d’Indústria, Comerç i Turisme és per a una empresària que grava vídeos dient que no li agrada anar a treballar i que es vol quedar escarxofada al sofà.
Cultura, Educació, Indústria… I faltava la cirereta del pastís: el president.
L’endemà de les eleccions, l’edició local de la revista Vanity Fair ja treia un reportatge sobre Mazón. Evidentment, el tenien preparat des de feia setmanes, o mesos. Què hi deia? Poca cosa. No podia dir que era intel·ligent, ni astut, ni un orador brillant. La periodista que havia redactat l’article havia acabat preguntant als coneguts. Com era Mazón? Era tenaç? Lleial? Competent? «Proper i divertit», li havien dit. Aquesta era la conclusió. Tot el que es podia dir de Mazón en la revista Vanity Fair l’endemà de les eleccions és que era «proper i divertit».
I ben aviat es va mostrar que no. Que és un espanyolista fanàtic. Que es troba molt bé envoltat d’uns altres espanyolistes fanàtics com ell, que li porten les conselleries i les direccions generals. Una obsessió: destruir tot el que és català al País Valencià i imposar tot el que és espanyol. Destruir, fins i tot, l’escassa cohesió territorial que encara manté el país. Una altra obsessió: fer diners i repartir diners. Entre amics, que després pagaran bé els favors. I ja està tot dit: s’ha acabat el programa.
Mazón es pensava que passaria quatre anys somrient, fent abraçades i estrenyent mans a tort i a dret. Fins i tot, s’havia fet blanquejar les dents, per a semblar un julioiglesias en les fotografies. I, després, vindrien unes altres eleccions i es tornaria a blanquejar les dents i somriuria i faria abraçades i encaixades durant quatre anys més. I, després, qui sap? Potser ministre, com Zaplana. Ministre de treball. Quin riure. I ja se sap, tot el que ve darrere, però que són coses que no treuen la son: acusacions de suborn, blanqueig de diners, falsedat documental, prevaricació…
I no. No era aquest el destí. El destí és amagar-se i convocar estranyíssimes rodes de premsa sota els ponts i a les revoltes dels camins rurals. Escoltar com l’escridassen i li diuen «inútil» i més coses. Ser la riota de tothom, perquè és com si tothom l’hagués pogut veure amb els pantalons abaixats. «On era Mazón a les cinc?» «On era Mazón a les set?» I sense poder contestar. Condemnat a no deixar el càrrec. Cada dia més enfonsat. Més ridícul. Rebent palmadetes a l’esquena. Palmadetes de la gent del Pp, que per darrere ja li preparen el clot. A Mazón, ja li han tret dins del partit un malnom. Ara li diuen el zombi.
