Els refranys valencians, o els de qualsevol llengua, solen ser una font de saviesa popular arrelada a la terra des de temps ancestrals. Poques vegades —o cap— s’equivoquen. Solen definir amb la precisió d’un rellotge suís situacions quotidianes o conductes socials concretes. Així les coses, podem ben dir que és un encert segur emprar-los per a definir gran quantitat de situacions d’actualitat.
Ara fa uns dies del pacte que va signar Mazón amb els ultres de Vox, aleshores em van venir al cap un munt de reflexions a tall de xicotetes sentències inspirades en el savi refranyer valencià. En eixe sentit dir «posar el llop a cuidar les gallines» podria ser una bona definició gràfica de la situació política global de la Generalitat Valenciana actual. Amb un president acabat políticament; sostingut amb uns diputats ultraliberals d’extrema dreta preocupats per beneficiar la seua casta d’amiguets pagant el peatge de soterrar els serveis públics, les llibertats individuals i la cultura i la llengua del país. També l’encertaríem de ple si afirmàrem que Mazón «no li diu una veritat ni al metge», podent contrastar aquesta afirmació amb hores i hores de gravacions i declaracions del mateix president de la Generalitat, dient una cosa i la contrària amb breus espais de temps pel mig.
Alhora, aquesta deriva del cadàver polític Mazón que amb la seua actitud humilia i desacredita la principal institució del país i la seua dignitat, també arrossega pel fang moltes altres institucions locals o comarcals en mans de la dreta i l’extrema dreta. Perquè els seus representants tanquen files amb l’inútil del president de la Generalitat. Ja s’ho faran. Protegir-lo i tapar les seues mentides, demostrant que poc els interessa el país i la seua gent no és res de nou… Perquè com diu el refrany «en el cau dels conills el que fan els pares fan els fills».
Si el seu partit no és suficient per reescriure la història al més pur estil orwel·lià, acusant a tots a cop de notícia falsa mentre no n’assumeix cap ni una de responsabilitat, sempre pot comptar amb l’ajuda dels seus amics ultres de Vox. Perquè malgrat que no fa tant van marxar del govern, ara tornen desvanits com animals de carronya que oloren un cadàver. Així com la quantitat d’empreses (moltes implicades en la Gürtel) que ara aplaudeixen el «negoci» de la reconstrucció, perquè com diu el refrany «als rics no els falten mai els amics».
Així les coses, sense cap ànim de posar al mateix nivell el negligent president que a l’oposició democràtica, no veig lògica la postura del PSOE valencià i la seua cap de files, Diana Morant. Tenen a la seua mà l’arma de la moció de censura que donaria peu a un debat monogràfic sobre la DANA i no la impulsen. Tindre eixa possibilitat i no fer-la servir, per acabar demanant una convocatòria electoral; a la qual Mazón ni tan sols té obligació de respondre; és, per a mi, «bufar el caldo gelat».
Com a conclusió, vista la manera colonial de governar el País que estan mostrant sense despentinar-se PP i Vox, podem ben dir que «quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança».
Domènec Garcia és militant d’ERPV.
