La dimissió de Mazón és una victòria. Eixa és una realitat inqüestionable. Una petita gran victòria de l’organització popular, dels centenars de milers de persones que s’han mobilitzat, que han organitzat escarnis públics allà on anava, de la vaga general del 29 de maig, dels crits de les familiars al funeral per les víctimes. Sobretot, és la victòria d’aquelles que van posar sobre la taula que amb Mazón al capdavant no hi havia reconstrucció possible.
Tot i les crítiques que deien que aquesta consigna era insuficient i les de qui posava en dubte que la pressió popular faria dimitir a Mazón, s’ha demostrat que la persistència i la contundència en les reivindicacions sovint dona resultats. Tot i les crítiques de qui considerava que li feiem el joc al Pedro Sánchez i els intents d’instrumentalització del PSPV i Compromís. És una victòria popular, mal que els pese als socis del Botànic, perquè no són ells qui han fet fora Mazón. I ho és, tot i que Feijoo intente vendre’ns el relat d’una decisió presa a Madrid i no la necessitat d’eliminar un actiu tòxic per a la seua pugna política amb l’extrema dreta. Tinguem-ho clar i no deixem que ningú ens furte aquest moment.
Aquesta petita victòria, lluny de ser un final, dibuixa nous horitzons. Ací ve el primer espòiler: somiar amb allò impossible és l’única forma de fer-ho possible. A nosaltres, com a tot el poble, aquell 29 d’octubre ens quedarà gravat a la memòria. Però no només pel dolor, sinó també perquè davant d’una crisi vam planificar una resposta com a poble, organitzada des de la base. El moviment popular d’arreu dels Països Catalans ens vam arremangar per donar una resposta material abans inimaginable. I una resposta política sense corporativismes, actuant totes a una. Somiant un món on les coses podien funcionar de manera diferent, vam aconseguir fer arribar la solidaritat i el suport mutu a llocs on l’Estat, amb tota la seua maquinària, ni arribava, ni se l’esperava.
I ara què? Segon espòiler: ara és el moment de tornar a pensar en gran. De no conformar-nos amb la dimissió de Mazón, ni amb el ninot que posen amb l’objectiu que res canvie. El que va passar és responsabilitat de Mazón, però no només. És responsabilitat d’un govern que té declarada la guerra al poble, i de molts governs abans d’aquest que, de la maneta del capital i en defensa del règim espanyol, han generat les condicions perquè això passara. Per què el governar des de Madrid, el negacionisme climàtic, la complicitat amb la patronal o el desmantellament dels serveis públics, no són patrimoni exclusiu de Mazón, ni del PP. Tornar a la calma, i a l’estabilitat, en pro de que tot segueixi igual és la nostra desgràcia.
Per tant, cal mantindre l’activació contra la retallada de drets que els pressupostos de PP i VOX ja suposen per a migrades i racialitzades, per a les dones i les dissidències, per a les treballadores, per a les valencianoparlants i per a un llarg etcètera de col·lectius. Mantindre l’activació de les anticapitalistes, antiracistes, internacionalistes, independentistes, feministes per a defensar-nos del gir autoritari que ens vol silenciar. I, sobretot, cal mantindre l’activació per la dignitat les afectades per la DANA, per assegurar-los justícia i reparació, tant per a les famílies de les víctimes mortals com per a aquelles que ho han perdut tot i han de vore dia rere dia com els diners de la reconstrucció, inclús els milions d’euros de donacions solidàries, permaneixen amagats per la Generalitat o es destinen aenriquir encara més als “amigots” de sempre.
Sí, la solució ara passa per la dimissió del Consell. Es tracta, però, de que nosaltres el fem caure, peça a peça i començant pel conseller Rovira. Passa perquè entre totes fem impossible aplicar les seues polítiques i la seua agenda. Segur que hi haurà qui pensarà que és impossible, insuficient o que afavoreix al PSOE. Però la dimissió de Mazón és un bon antídot per les lectures pessimistes, maximalistes o immobilistes. I pense que fer caure el Consell i impedir que s’apliquen les polítiques reaccionàries pot ser el nostre següent objectiu compartit i una nova victòria popular.
Això no va d’eleccions. No va de qui governarà la Generalitat els següents anys. El projecte de l’estat espanyol ha estat intacte al País Valencià governe qui governe. El vassallatge del plurilingüisme, de la no estabilització dels serveis d’emergència, del negoci amb la sanitat, del territori al servei de l’especulació de lobbies energètics o hostalers. Tot això. no canviarà votant.
Això va de ser protagonistes, de combinar noves i velles formes de participació política. De reivindicar el dret a decidir no qui aplicarà les polítiques que ens escanyaran, sinó com volem que es faça la reconstrucció, com volem construir i habitar el nostre territori per evitar que torne a ocórrer una desgràcia com aquesta, de prevenir dotant-nos dels recursos que necessitem en salut, educació o sanejament. Decidides per un nosaltres, conscients de ser poble. Desobedients, com quan creuàvem ponts i controls policials amb graneres i pales. Permanents, com quan ens hem solidaritzat amb Palestina. Autoorganitzades, com quan vam guanyar a Rovira al seu terreny de joc. Combatives, com la llibertat que sents quan trenca l’alba d’un dia de vaga general.
Ara cal recuperar l’esperit del 29 d’octubre i pensar en gran. Apuntar alt. Tornar a ser el poble que va respondre a la crisi, que garanteix la reparació a les afectades i que vol ser protagonista de la reconstrucció, conscient que sense una mobilització permanent, guanyen ells. Tornar a ser el moviment popular, en majúscules, que mira més enllà del seu barri o lluita sectorial i s’articula com a alternativa. Tornar a anar a l’arrel i alçar-nos com a alternativa política al l projecte de l’estat espanyol pel País Valencià i pels Països Catalans, conscients que no hi ha futur en els estats capitalistes que ens destrueixen com a poble i classe. Perquè ara mateix només ens deixen triar entre toros, estanqueres i malvendre el territori o bé entre retallades al valencià, complaença amb les elits però tot pintadet de verd. Cal construir una alternativa digna per al poble valencià i això només està a les nostres mans.
Últim espòiler: les dreceres no sempre ens acosten al cim. No hi ha fórmules màgiques ni receptes miraculoses. El que cal és el mateix que sempre: mantindre la mobilització, enfortir l’organització de base i les estructures populars –aprofite per saludar i aplaudir el naixement de l’Ateneu Popular de la Ribera, el de Vic i el Gimnàs Popular 13 Roses a Castelló, sort i encerts en aquestes noves aventures–. El mateix de sempre, però adaptat a un context de crisi del projecte de l’Estat, com a mínim al País Valencià, aprofitant la inèrcia de la victòria i la combativitat de les últimes mobilitzacions i continuar aprofundint en l’unitat d’acció. Cal fer de cada barri, de cada poble, de cada aula, de cada centre de treball una trinxera. Perquè, com deia l’Antoní Massaguer, “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”.
Paul Muñecas és militant d’Endavant OSAN a la Marina Alta.
