A la manifestació de dissabte a València, dues preguntes sobrevolaven el mar de persones, paraigües i caputxes que vam caminar des de la plaça de l’Ajuntament a la plaça de la Mare de Déu: per què no ha dimitit encara el criminal Mazón? I, que caldrà fer perquè dimitisca? Segurament hi ha raons basades en el caràcter i la psicologia del personatge i, també, d’aquelles altres que argumenten que en mantenir-se com a persona aforada tindrà més garanties jurídiques, però crec que són totalment insuficients per a explicar la seua resistència.
A la meua manera de veure Mazón no ha dimitit perquè fins ara ha comptat amb el suport dels dos partits de Règim del 78, el PSOE i el PP. Si recordeu, en els primers dies després de la criminal gestió de la Dana, va ser el PSOE i el mateix Pedro Sánchez que va vindre a donar-li suport, mentre la ministra i secretaria general del PSOE-pspv Diana Morant, va anunciar immediatament que aprovarien els pressupostos de Mazón. Aquest moviment dels «socialistes» ja ho vaig explicar amb més detall en aquest article publicat el 3 de novembre. Per la seua banda, el PP i la premsa que li és més fidel, van apostar primerament per la dimissió i per trobar un recanvi convincent, però en constatar la solidesa del suport socialista i de la monarquia, van fer ràpidament marxa enrere, ratificant-li la seua confiança: més val ximple governant que cent volant!
Aquests posicionaments dels dos partits espanyols són difícils d’entendre des de la lògica d’acceptar com a vàlid que hi ha un conflicte real de model social i polític en el debat entre l’esquerra i la dreta del sistema, però són més fàcilment comprensibles si recordem que el sistema polític espanyol està suportat sobre tres grans axiomes: A) que allò que està en joc en els debats polítics és només sobre qui gestiona el sistema, però no sobre la seua naturalesa. B) que l’actual «democràcia» espanyola és l’hereva directa del franquisme, amb una capa de vernís electoral i de llibertats formals, però mantenint l’essència del poder econòmic. C) i, sobretot, és la garantia del manteniment de la unitat espanyola, és a dir, del manteniment del control colonial i espoliador de les nacions no castellanes. Des d’aquesta segona visió sí que es pot entendre que davant de la resposta popular del poble valencià, el règim del 78 (monarquia, PSOE i PP) hagen blindat, almenys momentàniament, a Mazón. Una qüestió sobre la qual crec que cal reflexionar és la relativa a un fet que aquest mateix cap de setmana s’ha tornat a evidenciar a València: les direccions del PSOE-pspv i del PP no són elegides per les seues bases sinó que són designades per les cúpules dels seus partits a Madrid, la capital metropolitana. Encara més, si les direccions dels partits i les llistes electorals són decisió directa de Madrid, ben podríem afirmar que el poble valencià no té autonomia per a elegir el seu govern sinó que només pot ratificar-lo. Exactament com han fet aquests dies en el congrés dels socialistes valencians que han ratificat la secretaria general designada per Pedro Sánchez, o com van fer, en el seu dia, la direcció espanyola del PP designant Mazón com a cap de llista del PP. La nostra veritable realitat de colònia arriba fins a l’extrem que els «nostres» partits avalen complaentment les designacions que els imposen des de Madrid, i s’acontenten amb les batalletes per les direccions provincials.
Així podem concloure que Mazón no dimiteix perquè qui el va designar encara no li ho ha demanat i perquè l’altra cara del règim del 78, el PSOE, no només no l’ha qüestionat radicalment fins ara (més enllà de les crítiques formals) sinó que, a més a més, li va bé com a punt feble en la seua batalla dialèctica contra el PP estatal per a veure qui gestiona el govern. Mentrestant, la monarquia borbònica respira confiada perquè sap que els seus dos pilars, un de més tosc socialment i l’altre més refinat, són la seua garantia de continuïtat, i Mazón, ara per ara, s’ha convertit en el baluard del règim del 78. Només mouran fitxa quan en l’àmbit intern tinguen consensuat el recanvi. Un recanvi que en tot cas no modificarà l’essència dels interessos que defensen.
Però, i les immenses mobilitzacions populars, no serveixen de res? Sí, i tant. No només serveixen per a obligar a totes aquestes maniobres emmascarades de la monarquia i dels partits del règim, sinó que a més, estan demostrant una fortalesa i una solidesa molt superior a la que molta gent esperava. El poble valencià està mostrant un nivell d’orgull i dignitat molt superior al dels seus estaments polítics. Primer va demostrar un altíssim grau de solidaritat, que encara es manté de molt variades maneres, i també, i des d’un primer moment una ràbia canalitzada políticament en les massives manifestacions i actes de protesta.
Ara, però, la pilota torna a estar a la teulada de les forces socials que han canalitzat les protestes. Una lliçó que ens va deixar dissabte la quarta gran manifestació contra la criminal gestió de la Dana, és que el poble està responent massivament i amb solidesa a totes les convocatòries. Si malgrat això, Mazón continua sense dimitir, i sobretot, la reconstrucció continua dissenyant-se en els mateixos paràmetres d’especulació capitalista que es feien servir abans de la Dana, és hora que les més de dues-centes entitats que donen suport a les mobilitzacions, facen un debat en profunditat sobre com continuar. Manel Rodríguez-Castelló feia divendres passat una interessant reflexió en aquest article: «Les grans manifestacions seran possibles a partir d’ara si les accions de protesta, més o menys minoritàries, es multipliquen, si la capacitat per mantenir visible el conflicte busca altres formes d’expressar-se i si els mètodes de coordinació i direcció del moviment es perfeccionen, amplien i democratitzen». En aquesta reflexió que compartisc plenament, es pot dir que s’enuncien amb tota claredat els següents passos que haurien de possibilitar l’evolució positiva del nostre moviment popular. De nosaltres depén!
