Els resultats de la manifestació només es poden qualificar d’èxit incontestable, rotund. Persones de tota classe, orientació ideològica i condició.
Ara em vull enfocar en un assumpte comunicatiu fonamental. El cartell de la mani.
El titular del cartell de la manifestació de València de dissabte 9 de novembre diu: «Mazón dimissió». El dia, l’hora i el lloc. I encertadament, és un crespó negre.
Ni una paraula de les persones afectades.
Veiem el cartell de la convocatòria d’Alacant.
Al costat dret de «Mazón dimissió» posa «Solidaritat amb les persones afectades» en lletres més petites; apareix l’aspecte humà, el drama personal.
Jo hauria posat primer la frase «Solidaritat amb les persones afectades» (o una altra menció a les persones damnificades) a l’esquerra, que és el que primer es llig, i és més probable que moltíssima gent estiga d’acord. Després, a la dreta, «Mazón dimissió» amb la mateixa mida de lletra.
Les raons?
1. La gent està rabiosa per la pena, la indignació i el desastre que viuen els damnificats provocats per la inundació i per la desídia del president. Amb aquestes emocions la immensa majoria de la població afectada, o no, estarà d’acord.
2. A causa de la ineptitud i de l’arrogància de Mazón, la conclusió és que ha de dimitir.
D’aquesta manera es desactiva en part la lectura que és una manifestació política. I ja sé que totes les manifestacions són polítiques. Com sempre, és com ho percep el públic.
Ara bé, pots pensar: «La manifestació ha sigut històrica i això que dius és irrellevant». I en el cas present, el que plantege, en efecte, és intranscendent el que dic, donat el resultat de la manifestació absolutament massiva. I ho és perquè milers de persones ho han viscut i patit en directe, tenen familiars i coneguts que ho han patit. Cosa inaudita en l’experiència del País Valencià que a tants milers de persones els haja impactat.
Ara bé, en altres contextos que no hi ha tanta sensibilització i mobilització, sí que pot ser molt rellevant.
En el llibre que publicaré en els pròxims mesos, Deixar de ser el germà xicotet de la política, tinc un capítol dedicat a la comunicació política/activista i com l’esquerra i verds a penes li presta atenció, no es dediquen a estudiar com funciona el llenguatge per tenir més impacte.
Pose l’exemple de la vaga general del 19 de juliol de 2012. El lema era «Volen enfonsar el País».
Quan vaig llegir el missatge em vaig quedar amb la mosca en el nas. Just en aquells dies estava impartint un taller de comunicació en la Universidad Verde, organitzada per Equo, que se celebrava a Vitòria-Gasteiz i vaig posar a prova la meua hipòtesi: que el missatge «Volen enfonsar el País» influïa negativament, desapoderant les persones.
En la sala que estava impartint el taller hi havia uns 50 participants, als quals vaig proposar que llegiren el lema «Volen enfonsar el país» i que notaren com els influïa: quines imatges, sensacions, etc. percebien. I pràcticament tota l’audiència notava que els baixava l’ànim i se sentien desesperançats.
I després, per a contrastar, els vaig reformular el lema, afegint un subjecte i una pregunta: «Vols que afonen el país?». I els preguntava de nou: «què sentiu, quines idees, etc.» i les respostes solien ser respostes enèrgiques: «No! No volem!» i tendien a activar-se.
He realitzat l’exercici en grup moltes vegades amb resultats similars. I em vaig quedar inquiet que els grans sindicats no tingueren un gabinet de comunicació que tinguera en compte aquestes connotacions.
Per què el progressisme descura el llenguatge? Per ser breu: per qüestions psicològiques. Una és la superioritat moral de l’esquerra. Una altra és que, en general, l’esquerra pensa que com que té raó, o com que les dades donen suport a la seua petició, això és suficient, i la manera d’expressar-ho no és important.
En canvi, les dretes, tenen clar que han d’afinar molt el llenguatge. I no sols per dir falsedats, sinó perquè tenen molt clar que segons la manera d’usar el llenguatge serà molt més fàcil vendre el seu ideari, la seua moto. Afortunadament en l’espai roig-verd, cada vegada s’interessa més per assumir noves maneres de comunicació més eficaces. Com més destres siguem amb la comunicació, més espais socials i polítics podrem ocupar.
