maximalisme: 1. m. Tendència o corrent que defén les idees o les actuacions més radicals en qualsevol aspiració. (DNV)
La reflexió més brillant en matèria política que he llegit mai és aquella que va fer Albert Einstein en un escrit de 1947 intitulat Reply to the Soviet Scientists. En eixe article, el físic judeoalemany afirmava rotund que només era possible actuar amb intel·ligència en els assumptes humans, si hom intentava comprendre els pensaments, les pors i les aprensions de l’oponent fins al punt de poder vore el món a través dels seus ulls. Però, heus ací que, hui en dia, constate que les persones vivim atrinxerades en les nostres pròpies idees. Encapsulades en una mena de bambolla cognitivodigital estanca, totalment impermeables al fet que hi puga haver sers humans amb opinions molt distintes a aquelles que professem i defensem amb tanta vehemència.
Una bambolla cognitivodigital és una espècie de cambra d’eco en què cada pregunta que llancem a la xarxa digital és contestada per mitjà de discursos alineats amb les nostres pròpies opinions i que, per tant enfortixen les nostres posicions de partida. Vivim en espais digitals estancs i plens d’idees que es reforcen mútuament, amb moltes profecies autocomplides. Si una persona determinada té, per exemple, una ideologia X, els algoritmes omnipresents en la xarxa, tendiran, irremissiblement, a subministrar-li, a partir del seu propi historial de recerques i consultes, articles, àudios, vídeos i anuncis molt conformes amb les seus opinions, gustos i conviccions. És per això que a qualsevol usuari digital solen arribar-li moltíssims continguts que estan en perfecta consonància amb les seues preferències i amb el seu ideari religiós, polític i social. Estem vivint uns temps molt ben adobadets per als maximalistes de tota mena i per a no compartir espais físics ni digitals amb les persones que no combreguen amb les nostres idees i opinions, i això em sembla una mala perspectiva. Ens trobem al bell mig d’un cercle viciós en què els elements més radicals i maximalistes de la nostra societat pul·lulen i prosperen a plaer. Pul·lulen i prosperen en les referides xarxes socials, en les escoles, en els instituts, en les universitats, en els mitjans de comunicació i en les cúpules de molts partits polítics que, no fa tant de temps, tenien la reputació de ser partits moderats. Són legió els qui han oblidat que, com deia Zweig, la vida es fonamenta en la conciliació i en la concessió i que, per a mantindre l’equilibri, el ser humà necessita térmens mitjans, concessions, compromisos i pactes. Però, ja vorem, tancats com estem en les nostres bambolles digitals, si som capaços d’arribar a eixos punts mitjans, premisses compartides i consensos o ens deixem enxisar per la mala fel, l’odi, el ressentiment i la discòrdia. El vell ruere ad servitium (precipitar-se a l’esclavatge) de Tàcit reviu amb força cada vegada que els ciutadans es lliuren a la servitud de les seues baixes passions, de l’extremisme i del fanatisme. Intelligenti pauca.
