Dijous passat vam presentar, Raquel Doñate i jo mateix, la nova novel·la de Martí Domínguez a Castelló. Va ser un plaer. Martí és un dels contemporanis a tindre en compte, per la seua doble condició d’home de ciència i de lletres. Avesats a haver estat capats en una de les dues branques imprescindibles del saber ja des de l’escola, trobar un intel·lectual que ho domina tot és un goig irreprimible.
La nova novel·la de Martí es diu Mater i tracta un tema molt orwellià: la persistència de la consciència individual davant l’amenaça de la uniformitat forçada. L’obra imagina un escenari de ciència ficció on les dones ja no conceben els fills dins seu. L’ectogènesi ha substituït la concepció uterina, però un personatge –la protagonista del relat-, infectada per un estrany bacteri (real), es queda en cinta pel mètode tradicional. Aquesta anomalia és el motor de la novel·la (però no és qualsevol «anomalia» el motor de qualsevol «novel·la»?).
En la societat imaginada per Martí Domínguez el transhumanisme fa estralls. L’Homo Sàpiens pràcticament s’hi ha extingit (només en queden reductes salvatges, com en Un món feliç) i tots viuen en grans ciutats sota la pauta dels algoritmes. Tothom vesteix igual, el pensament lliure està perseguit, la gastronomia ha estat abolida… (ep!: això sí que no!). Una societat perfecta, regida per la ciència, amb una elevada taxa de suïcidis. Mentrimentres, als reductes humans, la religió continua imperant. Un contrast perfectament inquietant.
La primera cosa que t’adones quan comences a llegir Mater és que el seu autor s’ho ha passat molt bé escrivint-la. Lector atent d’Orwell, de Huxley, de Margaret Atwood i sobretot dels dos primers best-sellers de Yuval Noah Harari (Sàpiens i Homo Deus), Domínguez li fa l’ullet al lector també amb ecos de Robinson Crusoe o L’illa del tresor. El resultat: una novel·la d’aventures –d’aventures ideològiques i científiques- que segur que farà les delícies dels seus seguidors.
A mi, entre les seues pàgines, em venien records de la meua adolescència, quan em llegia tot Emilio Salgari a la biblioteca pública de Borriana. Martí té també alguna cosa de salgarià. Aquell costum de l’autor de El corsari negre de suspendre la narració, de sobte, per explicar-te les característiques de l’arbre del pa. Per a un teenager barbamec, que hi haguera un arbre els fruits del qual s’assemblaren al pa era una cosa meravellosa i prodigiosa. Però Salgari va escriure al segle XIX. Martí, que domina l’art de l’economia narrativa, sap que tot el que haja de dir sobre ciència i tecnologia ho ha d’incorporar a la redacció estricta. L’amenitat és la virtut que fa que les novel·les siguen les reines absolutes de la literatura. Si has de contar alguna cosa, sigues amé. «La primera obligació de l’escriptor és fer-se llegir » (Fuster).
Parlàvem d’Orwell. Crec que és evident que no es pot entendre 1984 sense haver llegit Homenatge a Catalunya. En l’experiència catalana -els Fets de Maig, l’odi de l’estalinisme al POUM…- aprén Orwell que el totalitarisme no està només en les files feixistes. Tant 1984 com Un món feliç fan referència a l’amenaça del comunisme soviètic. El comunisme, que havia començat amb Marx i Engels com una utopia entranyable i justa, acaba en el Gulag i en el crim d’estat. Per què totes les utopies polítiques han predicat el paradís i han infantat l’infern? Seria la pregunta pertinent.
Mater, en tot cas, simplement fa una crida –potser- en favor d’alguna mena de pervivència d’allò humà en el futur que ja gira la cantonada. Allò humà: el calor d’una mare, les imperfeccions catastròfiques de l’amor, fins i tot un grau tolerable de superstició. Tot això ens caracteritza com a espècie. Si ho perdem, què serem? És, també, la pregunta exacta.
