El turisme és la principal indústria —sí, he escollit la paraula indústria expressament— del País Valencià. Podem analitzar com s’ha arribat a aquesta situació i per què, discutir si és bo o no que siga així o argumentar que és perillós apostar tot el model productiu a un sol sector. Però seria un altre article i la realitat, ara per ara, és la que és: el turisme és la principal indústria del País Valencià.
El turisme, com moltes altres indústries, té una característica inevitable: la seua acció destrueix allò que l’havia generat. Imaginem unes platges verges enmig de la natura i banyades per unes aigües cristal·lines. Però tindre aquest paisatge no és suficient per treure-li un rèdit econòmic, i per això cal construir-hi hotels i urbanitzacions, carreteres d’accés i locals d’oci fins que tindrem una platja plena de gent i brutícia, envoltada d’edificis i cotxes. Allò que l’havia fet atractiva per al turisme ha desaparegut, precisament a causa del turisme.
I aquest exemple només és el més obvi i gràfic. El turisme massiu a la recerca d’allò que és «exòtic», «diferent» i «autèntic» acaba convertint les ciutats en còpies clòniques les unes de les altres, esborrant qualsevol diferència entre elles i matant la seua autenticitat però, en el camí, dispara els preus i incrementa la desigualtat entre altres externalitats negatives. Exemples n’hi ha a cabassos, però només aquesta mateixa setmana m’he topat amb un vídeo d’una turista denunciant exactament això de Barcelona i un interessant article d’El País amb la mirada posada en la gentrificació gastronòmica.
Aquesta mateixa setmana ha coincidit també amb la darrera crisi del Botànic a compte de la taxa turística. Després d’una intensa campanya del sector hostaler —un dels més beneficiats pels rescats públics postpandèmia—convenientment amplificada per la majoria de mitjans de comunicació, els socialistes han començat a posar en dubte els acords subscrits al desembre amb Compromís i Podem sobre aquest tema.
Més enllà del fet concret, que ens recorda la històrica poca fiabilitat dels acords amb el PSOE, sempre m’ha sorprès l’oposició de les patronals hoteleres a la taxa turística, ja que en serien uns dels principals beneficiaris. Dels mitjans, a hores d’ara ja no n’espere gran cosa, segrestats com estan —més enllà que puguen vendre’s a un interès o l’altre— per la lògica ultraliberal.
Però m’explique: l’objectiu de qualsevol activitat econòmica és extreure’n el màxim benefici. Puc entendre que ells desitgen un turisme massiu que repercutisca en els seus comptes de resultats encara que perjudique altres sectors socials, però ningú vol treballar gratis i és obvi que, si acceptem el turisme, és per treure’n un rèdit. (De fet és el que fan molts d’ells amb els seus preus desorbitats i qualitat ínfima, però farem veure que aquesta és l’excepció).
La taxa turística fa exactament això. Extreure més benefici del turisme per tal de finançar una part de les seues externalitats negatives —increment de serveis públics, degradació ambiental, ajudes a l’habitatge, etc.— encara que sempre serà insuficient. Però també té, o hauria de tindre, una altra virtut: protegir-nos del turisme massiu. Perquè quin sentit té promoure un turisme barat que a penes deixa beneficis econòmics i en canvi multiplica les externalitats? El paisatge o «l’autenticitat» de les ciutats també són recursos finits dels quals tenir-ne cura per tal que siguen sostenibles i no s’esgoten a la primera de canvi. Em costa de creure que el sector turístic siga tan curtplacista que hipotequen la seua font d’ingressos a unes poques bones temporades fins que els turistes, farts de la massificació, la degradació de l’espai i la clonització de la cultura, fugen a la recerca de destinacions més «autèntiques» i «virginals». Una bona taxa turística no és només un rescabalament col·lectiu per les molèsties sofrides, sinó també un poc de pinso per a la gallina dels ous d’or. Si el turisme massiu és pa (per a uns pocs) per hui i fam per a demà, els principals beneficiaris d’aquesta indústria ho haurien de ser també de la seua sostenibilitat i, per tant, control i moderació.
