L’any 2013 el catedràtic valencià d’Història Contemporània, Justo Serna, va publicar La farsa valenciana: personajes del drama. En este assaig, amb tocs d’humor, es fa palesa l’evidència que els polítics del Partit Popular es caracteritzen per la seua ineptitud, picardia i victimisme: Rita Barberà, Francisco Camps, Alberto Fabra, Carlos Fabra, Ricardo Costa, Esteban González Pons i Alfonso Rus. A esta llista tràgica caldria afegir-hi: Carlos Mazón, Susana Camarero, Vicente Mompó, María José Català, José Antonio Rovira, Salomé Pradas, i el candidat a Molt Deshonrat President de la Generalitat Valenciana, Pérez Llorca. En quasi la seua totalitat es tracta de representants que durant dècades s’han beneficiat d’una aura protectora de jutges, empresaris i dels seus feligresos votants. Tothom es pregunta com han passat de ser uns desconeguts a ser sospitosos de corrupció o a desatendre les seues funcions de l’ens públic. La seua forma de fer política ha obeït i obeeix a unes simples consignes entre les quals es troben fer complir el vers de l’himne regional “ofrenar noves glòries a Espanya”, exposar la seua imatge com a propaganda mediàtica, lluir l’estendard de l’anticatalanisme i reivindicar models econòmics de sospitosa legalitat. A saber: viure en el marc mental de recrear un paradís perdut del qual se senten impunes.
A propòsit de la inutilitat política de la dreta, el pòdcast Greuges Pendents va fer un programa titulat “Alertes a prova d’inútils”, on criticava la inoperància del Consell que presidia Carlos Mazón. Una de les conclusions més significatives a la qual arriben els tertulians és que si hi ha una alerta climàtica, nuclear o natural, l’avís que s’haja de donar a la població no depenga del polític de torn. Per què? Perquè molts polítics tenen interessos personals amb certs agents econòmics, com per exemple, l’empresariat i, amb major mesura, el sector del turisme. Així doncs, per convenciment objectiu i tècnic -bombers, epidemiòlegs, vulcanòlegs, geògrafs, etc…- tan se val si ho diu Mercadona o HOSBEC, no hi hauria d’haver cap dubte en declarar alertes i avisar a la població amb antelació perquè l’economia s’aturara i amb tal conseqüència podríem salvar vides.
Per altra part, si anem als clàssics, què feien a Grècia amb les persones que s’havien passat de la ratlla de la inutilitat? Durant la democràcia atenenca de Clístenes, allà pel segle V abans de la nostra era, l’ostracisme era una pràctica política habitual que s’aplicava durant deu anys a les persones que pogueren ser considerares un perill per a la ciutat. Escrivien el seu nom sobre un escantell de ceràmica (ostrakon) i si hi havia més de sis mil escantells, la persona elegida tenia deu dies per anar-se’n. Moltes d’aquelles persones havien obrat de forma tirana o havien portat mals a la ciutat. Un altre mètode que utilitzaven era el sacrifici del pharmakós, un sacrifici que es feia a persones amb malformacions o a criminals en temps plagues, d’invasions o de grans fams. A molts se’ls podia expulsar com a mitjà purificador dels mals de la comunitat, però de vegades eren llançat a un precipici. D’esta manera, necessitaven desfer-se, netejar del cosmos social, la persona insolent, l’inútil.
Els valencians ens hem desfet del pharmakós Mazón. L’hem desterrat. No obstant això, en l’anomalia valenciana en què vivim, tot sabent de les negligències comeses, la dreta valenciana i espanyola no ha deixat de canonitzar un reguitzell de màrtirs polítics al llarg de les últimes legislatures: polítics capaços de negar-ho absolutament per a escenificar un martiri individual, capaços de trair a la veritat i assegurar-se un bon sou públic. No hi hauria d’haver premi per estos pharmakós. En este país nostre som experts en beatificar màrtirs de la inutilitat política i tornar-los a votar. Quan ens purificarem de tota esta pudor, nosaltres, els valencians?
