Josep Vicent Marqués (1943-2008), sociòleg, ideòleg i activista, es definia com a roig, quadribarrat, lila i verd. La seua trajectòria va ser àmplia i les seues intuïcions han deixat un pòsit, o conjunt d’idees, i de propostes alternatives que van més enllà de la constatació de la realitat. Les presents notes pretenen mostrar la seua aportació al valencianisme, sorgit als anys seixanta, present en gran part del que representa el País Valencià.
Em limitaré a destacar aquesta part de les seues aportacions per una simple qüestió d’espai o temps, és a dir, el que permet un article com el present.
Un país, perplex i oprimit
Marqués descobrí a la Universitat una matèria nova, la sociologia, gràcies al professor Francisco Murillo, que ens va aproximar al tema. També fou quan Josep Vicent es va vincular al nou valencianisme, l’expressió intel·lectual que tenia com a referència Joan Fuster i el seu llibre Nosaltres els valencians, publicat el 1962, any. precisament, en què es va produir l’eclosió de l’antifranquisme de part de la joventut que no havia viscut la Guerra Civil.
Aquestes circumstàncies marcaran una part important de la seua aportació. Fou quan unes minories valencianes assumiren la consciència de formar part d’un poble amb una identitat contradictòria, valenciana, oficialment espanyola, amb interrogants. Era una societat de classes, sota un poder dictatorial. Què érem els valencians com a concepte? Què hauríem de ser o volíem ser? La praxi diària, amb la clandestinitat, necessitava més anàlisi i reflexió, sense oblidar l’acció.
L’aportació de Marqués va ser precedida per l’impacte de l’obra de Joan Fuster esmentada, que com plantejava al pròleg «què som i per què som el que som, i per què fallem com a poble normal». L’obra ens empentava a la recuperació de la nostra identitat. El llibre va aixecar polèmiques, promogudes per les elits franquistes, però obrí molts camins.
Doncs bé, Marqués va intentar aportar respostes a moltes qüestions que tenien a veure amb la nostra condició de poble, tractant de mostrar el paper de la ideologia dominant i de l’alienació que patim els ciutadans d’un pretés «Llevant feliç».
El seu llibre, publicat el 1972, País perplex, es va ocupar de la ideologia dominant i com es va anar creant una visió distorsionada de la realitat, de manera que els elements d’identitat, com ara la llengua, quedaren com una cosa d’anar per casa, assimilant allò que s’anava imposant des de fora.
Veiem un paràgraf significatiu: «Vistes les coses des del subjecte, el burgès activador de formes de mala consciència pot acceptar l’existència d’una peculiaritat valenciana, sempre que en quede legitimat el no exercir-la. El burgès valencià pot sentir-se… personalment valencià, pot col·leccionar estampes de la Mare de Déu dels Desemparats o creus de barraca. Però és evident que el subjecte activador d’aquesta ideologia pot estar perfectament castellanitzat i utilitzar les formes de mala consciència com aparell ideològic de cara a les capes populars».
En efecte, tot això es va conduir a un autoodi cap a la cultura pròpia. El nostre poble patia una alienació, producte d’una ideologia impregnada d’espanyolisme i de complex d’inferioritat.
Una burgesia
En la fase final del franquisme, al País Valencià, oficialment tres províncies i regió, es van produir canvis en l’economia; en aquesta dictadura de classe, s’incrementà la industrialització, dins de la qual va participar part de la burgesia en funció del profit que va treure. Es va obrir un debat sobre si era possible una burgesia amb interessos valencians, hipotèticament, desvinculada de l’oligarquia financera de l’estat. Davant d’això, Marqués va concloure que tant la burgesia mitjana com la gran es trobaven a gust al si de la burgesia financera espanyola.
Després de la dissolució del Partit Socialista Valencià el 1970, Marqués participà en la creació d’un grup de treball sota la denominació Germania Socialista. El 1972, Germania elaborà un document significatiu: «Classe obrera i qüestió nacional», un text en què l’empremta del nostre amic i company va ser patent.
Al pròleg que ell va redactar per a l’edició del 1977, manifestava: «Sobretot ens plantegem qui i com es podia emancipar el País Valencià. Arribem a la conclusió que una estratègia interclassista per a l’emancipació no era coherent amb el fet que la nostra burgesia no estava oprimida nacionalment. Una actitud coherent respecte a la qüestió nacional apuntava precisament a la direcció d’assumir-la com un aspecte més de la revolució socialista, en què la classe obrera podia organitzar al voltant del seu lideratge tots aquells provinents d’altres sectors populars que patien l’opressió nacional».
Potser avui aquests temes que semblen una mica distants, poden ajudar, però, a la configuració d’un valencianisme clarament situat al camp de l’esquerra, una esquerra distanciada de les estratègies que mantenia el PCE.
Països Catalans
Fuster havia plantejat a Nosaltres els valencians la hipòtesi dels Països Catalans, en funció que els seus components compartien elements històrics i culturals, i d’ací van sorgir versions que, en tals circumstàcies, ho situaven com un projecte polític.
Marqués, en un altre llibre, resumeix la seua posició: «Diria que no em considere un ciutadà de nacionalitat catalana, sinó un valencià a qui li agradaria poder votar a favor d’una confederació dels Països Catalans. És a dir, no partesc de l’existència prèvia, objectiva i imperativa d’una nació a escala dels Països Catalans (entre altres coses, perquè em sembla matèria de discussió científica interminable), sinó d’un compromís, d’una referència política valenciana, encara que m’agradaria, arribat el moment, fer servir el dret d’autodeterminació del País Valencià per proposar ni la permanència en un estat espanyol ni la independència valenciana (sinó una forma d’unió dels pobles germans…)» (Tots el colors del roig, 1997).
Final
He intentat aportar una aproximació al valencianisme de JV Marqués com a part del seu compromís roig, verd i lila. Ell ho resumia així el 1977: «El nacionalisme valencià, per a mi, és avui la defensa d’una llengua i la defensa d’un territori trepitjat, desfet per l’especulació i la ignorància dels savis oficials».
