Passen els dies i el pòsit que va quedant després de tres mesos de desastre és punyent. Territori destruït, ple de deixalles, de fem i de tristor. Famílies arruïnades, sense casa, feina i esperança. Una burocràcia asfixiant, uns deutes en ascens i una gran minoria de persones esvarant-se pels marges del sistema cap a l’abisme.
Persones grans i sense mobilitat atrapades en pisos sense ascensor durant cent dies. Vivint de la solidaritat del veïnat que li porta el menjar i les medicines. Barris al complet sense cap lloc on comprar menjar, roba, medicines i sense que l’ajuntament del municipi més ric de la zona afectada es digne a facilitar un mercat ambulant de productes bàsics per a pal·liar aquesta situació infame.
Gent sense faena ni recursos.
València ciutat, políticament i institucionalment, no es mereix ser cap i casal de res. La seua mirada colonial cap als pobles del sud del seu municipi s’allarga per a la resta dels municipis de les zones afectades i m’animaria a dir que del país també. Mira els madrilenys i els pastosos d’arreu del món mentre ignora els seus llauradors i les classes treballadores que sobreviuen, en condicions lamentables, per a millor glòria d’un sistema colonial basat en l’extractivisme depredador i un turisme pauperitzador que els ignora quan no els elimina, però sempre els explota.
El fet insòlit que milers i milers de voluntàries capitalines ompliren les zones afectades amb la seua solidaritat no pot ocultar que aquest Ajuntament estava regant i agranant els parcs i jardins de la ciutat mentre els pobres desgraciats dels sud moríem i ens ofegàvem.
El classisme d’un govern assegut sobre el feixisme negacionista de Vox i el caciquisme regionalista del PP va estructurar una línia d’actuació post-DANA al mateix nivell que la intervenció prèvia a aquesta. En això vull afirmar que els recursos del municipi que més possibilitats econòmiques i materials tenia per enfrontar la crisi humanitària, tant en prevenció com en pal·liament dels efectes destructius, actuà seguint el seu modus operandi habitual. És a dir, deixant que una banda sud aliena al parc natural, agonitzara com a zona de sacrifici per a major glòria de les elits polítiques i empresarials capitalines.
Multitud d’actuacions històriques (Pla sud, la ZAL/port, El Molinet/estació Font de Sant Lluís, Sant Antoni/Mercavalència, Pinedo/depuradores, la Torre/especulació immobiliària, Faitanar/expropiació AVE) venen a confirmar que la paràlisi d’un govern municipal que acostuma a expropiar, expulsar, reprimir, empresonar i empobrir una població nativa i un nou grup de nouvinguts carn de canó per a l’explotació en les formes de treball més miserables i precàries d’aquest infame sistema destructiu capitalista; no és més que el pare nostre habitual.
Un teló d’acer amaga la realitat d’un sud empobrit i acostumat a malviure entre agressions, femers, pobresa i abandonament de la ciutat de les flors i la seua lluminositat espectacular. Qui dubte del que estic dient que mire cap avall quan circula per la V-31, o visite el barri de Tres Camins en Pinedo, el barri de la Torre, Castellar-l’Oliveral, el Forn d’Alcedo o l’horta de Faitanar amb alqueries literalment baix d’autovies. Com diguem per ací, la misèria té codi postal i la senyora Catalá és la responsable d’aplicar aquesta lògica a aquesta catàstrofe humanitària. 17 persones mortes avalen aquesta política classista i un territori destruït (en un primer moment esperaven per fi que fos un negoci immobiliari) ho confirma.
Mentre les afectades i les iniciatives del voluntariat popular de la ciutat i rodalia netejaven alqueries, carrers i hortes, María José Catalá clamava al cel perquè declararen la ciutat com a zona catastròfica perquè els restaurants no s’omplien de turistes i un sector del poble preferia exercir la solidaritat abans que consumir en ells.
Davant aquesta llarga paràlisi, calculadora en mà de la senyora Catalá i mentre el veïnat perdíem botigues, familiars, animals, maquinàries, collites, cases i, literalment, desapareixien camps, centres de treball i estructures de reg, els responsables del seu govern amb els feixistes negacionistes de Vox al capdavant, ignoraven la crisi humanitària i les seues responsabilitats davant un territori municipal del qual tenien, i tenen, la gestió administrativa; i el seu vicepresident Juanma Badenas s’absentava de les seues responsabilitats institucionals (igual que ella en anar a la Torre, fer-se la foto i abandonar el poble emportant-se amb ella a tota la brigada de neteja) per anar de cap de setmana a Morella. Recordem: MENTRE NOSALTRES LLUITÀVEM EN EL FANG I CERCÀVEM ELS MORTS! Posant els nostres tractors i les nostres energies sense que cap personatge de l’Ajuntament donara la cara ni posara cap efectiu a treballar al terreny afectat.
Perquè, per molt que es pose de perfil per no eixir en la foto amb Mazón, María José Catalá i les seues companyies miserables són les responsables del fet que torne a ser l’horta de València el clavegueram de la ciutat com ja ho va ser en l’època de la infame Rita Barberá. Són els responsables de voler destruir la llei d’horta i de deixar caure Francs Marjals i extremals (una institució que data de l’agost de 1386) i que ha vertebrat aquest territori d’horta des d’aleshores, passant les competències al cicle integral de l’aigua que treballa d’esquena a la realitat agrària de la zona i amb una mentalitat destructiva del territori.
Com oblidar, també, la campanya enllestida per a promocionar els restaurants de la devesa mentre als pobles de l’horta interior agonitzàvem en el fang («Qué bien sabe volver al Palmar»). Recorde quan varen vindre a gravar al restaurant del costat de ma casa i com el veïnat vàrem eixir a denunciar que gravaven amb molta cura de no mostrar el gran femer municipal que havien fabricat en una base de contenidors il·legal i que la mobilització popular havia aconseguit clausurar i ara estava ple de tota la merda de la comarca (està en parc natural) o com tampoc mostraven les séquies trencades, els camins destruïts i les cases plenes de fongs i cotxes ofegats (això no va eixir en la tele).
I sobretot és la responsable absoluta d’ignorar-nos, menystenir-nos, mentir-nos i sacrificar-nos als interessos del capital depredador i l’estat colonial amb eixa superba classista i reaccionària, que perd el cul per a salvar les persones acomodades i urbanes de l’incendi de campanar mentre a nosaltres ens deixa en el fang enviant-nos als seus matons pedanis (alcalde de la Torre, alcaldessa del Castellar i l’Oliveral, alcaldessa del Forn d’Alcedo) a intimidar-nos i a pressionar-nos, utilitzant cacics arrossers i goril·les d’AVA, a la cerca d’enfrontaments, per intentar responsabilitzar els altres de les conseqüències de les seues polítiques destructives (ara resulta que tota la culpa la té la llei d’horta) i generant un clima de tensió interna insostenible que en algun moment esclatarà fora de control.
Però la brutalitat classista i reaccionària no pot taponar les iniciatives d’unitat que ja existien amb anterioritat a la barrancada entre les associacions dels pobles del sud. Al contrari, sentir-se discriminats i oprimits per una gestió opressiva derivada de l’autoritat colonial interna i observar que patim les mateixes discriminacions de classe ens motiva a generar nous impulsos de germanor, que es constitueixen en un motor imprescindible per a constituir la unitat popular i, des d’allí, la creació del comité d’emergència i reconstrucció que done la batalla, a la senyora María José Català i als seus matons caciquils, per una reconstrucció popular, participada i de baix cap a dalt.
Així que ací estem, perfeccionant i enfortint la nostra capacitat de lluita (quan comencem a treballar per la vaga general?) i demanant més unitat i contundència en les mobilitzacions alhora que denunciem que el recanvi que s’albira del criminal de Mazón, María José Catalá, també té les mans tacades de sang i també conviu amb, almenys, dèsset morts al seu armari.
Ara mateix, des del sud d’un riu que va fragmentar i destruir les nostres comunitats, ens ajuntem amb les nostres germanes del sud i cridem ben fort que no pararem fins que canvien aquestes polítiques que ens obliguen a viure sota unes infraestructures que ens assassinen. I volem animar a aquelles persones que, fora de la zona afectada també estan en la zona de sacrifici d’aquest sistema depredador, al fet que pressionen a les seues organitzacions sindicals, polítiques, socials i culturals a exercir el màxim de pressió cap a unes mobilitzacions que deuen atacar els fonaments de les desigualtats estructurals que patim i ajudar-nos a enllestir una multitud d’accions i d’artefactes democràtics que situen la necessitat de construir un present i futur diferent d’allò que teníem al crit popular d’unió, acció i autogestió!
