La presidenta de les Corts del País és, per damunt de tot, una dona formal, de paraula. En primer lloc, perquè davant dels actes del 25 d’Abril va obviar tot allò que es commemorava des de fa més de 30 anys i, a més, fidel a la seua manera d’obrar, tot perquè és seguidora d’aquell que jau al cementeri de Mingorrubio i, per eixe motiu, reforçadora de les represàlies ignominioses hagudes envers els valencians a conseqüència de la Batalla d’Almansa del 1707, i va decidir unilateralment, sense que ningú li digués ni olives, que el 15 de maig llegiria un discurs en un ple ordinari, el qual el va finir com si fos un avís per a navegants i Paco granota encara visqués, i Carmen Collares també:
“Almansa ens recorda els perills de la divisió entre espanyols. Hui, més que mai, necessitem una Espanya forta, cohesionada, amb institucions sòlides i amb ciutadans iguals en drets i obligacions, visquen on visquen. Una Espanya on totes les regions caminen juntes, amb responsabilitat, fermesa i lleialtat a una nació que és de tots. Visca València. Viva España”. Per tant, la senyora pretensiosa és el prototip d’una dona de paraula, tot i que no n’amolla absolutament cap en l’idioma del País. Afirmant que “La batalla d’Almansa va ser una transformació profunda de l’ordre institucional valencià i l’estructura política de la Monarquia Hispànica”.
Sí senyora, la Batalla d’Almansa no només fou una transformació profunda del País, sinó un genocidi ben gran i cruel, on es cremaren en represàlia vides, pertinences, cases per tot arreu, marcant en pintura denunciadora les portes dels adversaris a l’estil dels egipcis i altres pobles segles i anys enrere.
La senyora Massó Linares, carregada d’un patriotisme espanyol ben palés, va palesar que “ser valencians és una forma ferma i honesta de ser espanyols” “La nostra cultura, llengua, tradicions i manera d’entre la vida són riqueses que no ens separen, sinó que se sumen a un projecte comú. Defensem amb orgull el que som, sense complexos, però també sense caure en privilegis ni en visions fragmentàries.” Davant de les ignomínies sofertes per aquest País al llarg de segles, ja li ho dic a la senyora presidenta de les Corts, un servidor és espanyol per imperatiu dels qui ens han manat i ara ens manen, i no per devoció envers aquells que ens han vilipendiat, desposseït o afusellat.
La senyora Massó ens va amollar frases lapidàries com aquestes: “No en reunim hui per alimentar greuges ni per a reinterpretar la història des de la ideologia o el patriotisme”. Ho fem per a recordar amb rigor el nostre passat, honrar les institucions que durant segles van donar veu i ordre jurídic als valencians, i reafirmar el nostre compromís, amb una visió d’Espanya que reconega la seua diversitat sense posar en risc la seua unitat”. I seguidament indica amb aquestes frases dignes de ser mostrades en un gravat lapidari: “Ser valencià és una forma ferma i honesta de ser espanyols”. “La nostra cultura, llengua, tradicions i manera d’entre la vida són riqueses que no ens separen, sinó que sumen a un projecte comú. Defensen amb orgull el que som, sense complexos, però també sense caure en privilegis ni visions fragmentàries”.
Per a tot seguit, amb un cinisme que ratlla la ignomínia, com aquella o aquell que s’estima ací mateix ho posa en voga perquè alguna cosa d’ella conté gojos passats afirmant sense embussos: “La constitució de 1978 ens va donar un marc democràtic i plural en el qual les actuals Corts Valencianes s’insereixen com a legítima expressió de la nostra autonomia: Des de Corts reivindiquem unes institucions al servei del ciutadà, que respecten la nostra història, treballen pel benestar comú i es mantenen fidels al projecte nacional compartit”.
I un servidor, com molts, es pregunta què n’hi haurà en la constitució del 1978 que tant els agrada als “salvapàtries”? No em torqueu el front: la referendà l’artiller emèrit amb el previ vist i plau del Generalíssim, per a poc després preparar un cop d’estat amb la galga posada, inhibidora dels seus paràmetres, deixant-la immòbil, i la pobreta encara ho és.
No m’estenc més, em fa ois. Vos deixe amb Marc Granell, i el seu poema “Redreçament”, extret de Poesia completa 1976-2016, editat per la Institució Alfons el Magnànim. Tan esperonador, que em fa goig, produint-me una certa esperança:
“Aquest poble és un poble vençut i és silenci, una pell tota estesa foradada de nit. Aquest poble no sap la memòria i no canta les paraules tan clares que li feu oblidar. Sap, però, la metralla i la por i els dies. Aquest poble és un poble que volíeu ben mort. Aquest poble és un poble que desperta i comença a ferir-se de llum molt a espai la carn. Aquest poble se sap la destrossa i coneix qui alça la mentida i el mur i la mordassa. Aquest poble és un poble que voleu ben mort. Aquest poble és un poble que camina infinit, les dreceres de marbre que un dia inventàreu. Aquest poble se sap ja un poble i rebenta el silenci amb ulls i coltells altíssims. Aquest poble és un poble que us haurà ben mort.”
