Quan arribàrem a viure al poble ell ja estava. Era un dels gatets de la plaça. Recorde el dia que el vam individualitzar. Estava miolant per la porta i li posàrem menjar. Al principi pel seu miol pensàvem que era una gata. Estàvem veient una pel·lícula -no recorde quina- i un personatge es deia Margot i per això li vam dir així, de broma. Després, en descobrir que era mascle, li vam canviar el nom lleugerament a Margottie. Des d’aleshores venia de tant a menjar a la porta de casa i feia notar la seua presència amb el seu inconfusible miol.
Unes setmanes després aparegué amb una ferida sagnant a l’orella. El vam entrar en casa i li la vàrem netejar amb algunes dificultats. Al gat no van agradar-li massa les manipulacions en la seua ferida, se’ns va escapar i va estar il·localitzable en casa -o en la dels veïns- però sabíem que molt lluny no estava. Finalment aparegué miolant en el balcó i demanant eixir. En aquella ocasió se’ns passà pel cap adoptar-lo i convertir-lo en un gat domèstic, però, ell, clar, acostumat a la llibertat, no va voler. Uns mesos més tard Negri, també gat de la plaça, sí que va decidir domesticar-se. Sí, ho va decidir ell, ja ho he contat alguna vegada, però en aquell cas portava moltes nafres per la part inferior del seu cos i encara que ara és un gat grandot i lluent, quan va entrar a refugiar-se estava pràcticament moribund.
Però hui vull parlar de Margottie. De vegades desapareixia durant setmanes, en alguna ocasió mesos, però sempre tornava. Sabia que a la plaça tenia menjar, nostre i d’altres veïns i veïnes, que fins i tot el van dur al veterinari estant malaltet. Amb nosaltres tenia una relació curiosa, supose que record d’aquella estada de quaranta-huit hores a la nostra casa. Venia a menjar, apareixia corrent des de qualsevol lloc de la plaça en veure’ns entrar o eixir, i fins i tot de vegades demanava menjar miolant a la porta. De vegades, quan ell volia, es deixava acariciar. Tenia una expressió peculiar, d’independent, d’entremaliat, i jo diria fins i tot que amb un xic d’ironia.
Em fascina profundament la mirada dels gats. Té un punt de misteri, però també del que sembla ser intel·ligència reconcentrada. Fa la impressió que et miren des d’una mena d’animalitat autoconscient. Miren des de la vida pura. D’alguna manera sent que la saviesa és la seua, i no la nostra, animals malaltissos per la borratxera del simbòlic. Els gats habiten allò real i des d’allà ens miren, i estic segur que ens veuen més vertaders del que som quan ens pensem nosaltres mateixos.
Però, a més, qualsevol que haja tractat en gats coincidirà amb mi que cadascun és diferent, tenen una mena d’individualitat irreductible: la seua manera de miolar, determinats costums, determinades interaccions amb nosaltres. A Margottie de vegades feia com que el perseguia caminant i ell fugia lentament caminant també en cercles. En determinat moment es tirava a terra i feia la croqueta. Si jo tractava de tocar-lo, s’alçava i tornava a caminar dibuixant un cercle. Així fins que es cansava i es deixava acariciar o se n’anava. Cada gat és un individu, i amb cadascun construïm una relació especial. Això pot ser pertorbador per a determinada gent, supose, per als que es consideren els reis de la creació i tot això, perquè ens retorna a la nostra condició animal, companys i companyes amb els altres animals d’aquest misteri sense sentit, meravellós i fosc, que és la vida, aquest goig i aquest patir de la pura existència.
Últimament Margottie no estava bé. S’havia fet vellet i estava molt prim. De vegades, quan obríem la porta de casa per entrar se n’entrava ell també. Menjava i sobretot bevia aigua. Després, una estona després, miolava perquè li obrírem per eixir. La seua expressió havia deixat de ser entremaliada i havia passat a tindre eixe fatalisme còsmic que César Simón va trobar en un gos moribund al seu inoblidable Perros ahorcados. Així em va mirar l’última vegada que el vaig veure, quan estava assegudet a un escaló i li vaig acariciar el cabet. No va moure’s. Simplement em va mirar i m’agrada pensar que em va reconéixer.
De César Simón recorde també el breu poema que li va dedicar al seu gat Merlín inclòs a Templo sin dioses: “Mirándote, Merlín, quiero que conste / en mi vida tu nombre, / tu nombre, en estos años / que apenas quedarán como una sombra. / Mírame. Yo te miro. / Y, fuera, que las nubes / del hoy fugaz, como nosotros / brillen, se esfumen, pasen”.
L’altre dia un cotxe va atropellar Margottie, el destí final dels gatets de carrer. Ens ho va contar una veïna. És de veres que pense que és molt possible no atropellar cap gat si es condueix amb una mica de cura i a la velocitat que caldria conduir per una plaça com la nostra. Però també és de veres que al llarg de la seua vida Margottie havia esquivat molts cotxes. Aquest l’agafà cansat, deixant-se anar per la costera avall de la vida.
Estos dies estem trobant-lo molt a faltar. En arribar a casa o en eixir sembla que en qualsevol moment apareixerà corrent per arribar a la porta abans que nosaltres i fer-nos sentir que està i que vol menjar. Ha deixat un buit en la plaça que encara hui és perceptible. Margottie formava part del veïnat, del nostre espai segur, d’allò que anomenem casa, i si ell no està, ja no és exactament la mateixa.
I per això, en aquesta setmana de Pasqua, volia dedicar la meua columna a un gatet de carrer al qual li déiem Margottie, que tenia la seua manera precisa i individual de ser gat, la seua mirada i el seu miol, i que va morir la setmana passada. Condemnat -com nosaltres- a l’oblit, ara que encara és perceptible el seu buit a la plaça, ara que encara batega fort el seu record, vull escriure ací el seu nom, perquè quede en un raconet d’un text escrit en la nostra llengua. Recordant-te, Margottie, vull que conste en la meua vida el teu nom, el teu nom, en estos anys que a penes quedaran com una ombra…
