Hi va haver un temps que una certa i perversa misèria recorria les nacions d’Europa. I no és que no hi haja hagut molts períodes de turbulències i desgracies per a la gent menuda. No. De fet, la història en va plena.
I aquestes situacions que solen repetir-se massa sovint sempre les paguen els mateixos. A Castelló en diem «pagar-ho Pebrereta». No cal ser marxista ni tenir una tirada a mirar des de l’esquerra per a comprovar que sempre han estat les classes mitjanes, altes o baixes, les que han suportat majoritàriament els dolors socials.
I tot açò, que poden parèixer històries passades, de temps antics, de memòries incertes o perseverants, es torna actual de tant en tant. La història es repeteix i com va dir algun savi, més que tragèdia s’ha convertit en farsa. Però la tragèdia hi és encara present, tot i que un entorn endolcit pel discurs imperant diu que vivim en el millor dels temps possibles. Anem a pams!
El que passa és que l’aparador del consum i les paraules dels polítics ho disfressen amb suficient eficàcia per a fer-nos creure el que ells volen.
En eixos períodes passats, amb la possibilitat de triar entre la misèria del poble o l’alegria dels poderosos, es debatia sobre si calia invertir els capitals dels estats, en cadascun d’ells, entre la compra de la mantega per a les famílies o en la construcció de canons per a la guerra.
Al poble, com ho han vist molts crítics del sistema i gent del carrer, se’l pot enganyar fàcilment amb l’excusa dels valors patris. Amb apel·lar a les sagrades paraules de la pàtria en perill. Res de nou.
Ara, tot això, aquesta forma d’entendre el món i de posar-lo a la pràctica per part dels poders, uns amagats i d’altres ben visibles, sembla desacostumat, fora de text. Ens diuen que els temps han canviat. I per a refermar-ho i al mateix temps per amagar allò que és evident, posen nous noms als fets, a les coses, als esdeveniments.
O, més subtils encara, ens fan mirar el dit i no la lluna. I tot sembla en pau.
Però no. Fa un cert temps que es parla de dedicar més pressupost a armament militar, a engrossir els cabals de diners que dedicarem, tots nosaltres, amb els nostres impostos, a fabricar més armes. I fent referència a una guerra, tenen l’excusa perfecta per a una tal cosa. Mentrestant, al País Valencià, per exemple, per no anar més lluny hi ha gent que ha de passar hores abans de ser atès en urgències. O esperar mesos perquè una especialista en puga diagnosticar un càncer. És a dir: paguem per les armes i no dediquem diners a infermeres, per exemple. La situació és tan senzilla com això.
I posat cas que fora necessària la solució de les armes, i no de les paraules, cal dir que, fins i tot en aquestes circumstàncies, no es pot deixar de dedicar els diners necessaris a les necessitats peremptòries de la població.
La disjuntiva mantega o canons ha de tenir una mirada diferent i no abordada únicament des d’una òptica socialdemòcrata. Hi ha altres alternatives. Però clar, el poder persuasiu de la política dels partits és enorme i grandiosa. Literalment tan extraordinària que ocupa tot l’imaginari social. Tot. I amb això no queda, aparentment, cap altra alternativa que la proposada per qui té el poder. Dissortadament, les veus que poden oferir, i ofereixen altres alternatives, viuen en els marges.
Tota una qüestió sempre pendent és saber com poden influir aquests marges. De provatures se n’han fet des de fa anys. I continuen. Al final haurem d’acceptar que, malgrat tot, és gràcies a aquestes dissensions que de tant en tant s’avança alguna cosa. Per a posar un toc optimista al pensament.
