Soc un assidu de la Fira del Llibre des de ben xicotet. La primavera convida a fer una passejada per l’ombra dels arbres de Vivers i per les nombroses casetes muntades en un recorregut perfecte per ensumar pàgines noves de centenars de milers de llibres. Una de les parts de la Fira que més em quedava a contemplar era un espai on els autors presentaven de forma breu -deu o quinze minuts- el seu llibre. Sota el tendal hi havia assegut l’escriptora o l’escriptor que havien convidat i al seu costat un home calb amb barba blanquinosa de quatre dies: era Manolo Gil Desco. Jo no sabia qui era i per què, cada vegada que tornava a la Fira l’any següent, estava en el mateix lloc. Per si no n’hi havia prou, durant els meus anys universitaris, em vaig trobar Manolo llegint en la FNAC. Era la primera vegada que el tenia tan a prop i la meua reacció va ser: “Mira, el de la Fira del Llibre!”. Per sort, no es va adonar del meu comentari. Sempre vaig pensar que la seua vocació era llegir llibres. I, certament, no vaig errar massa.
No m’haguera imaginat que els camins de Manolo Gil i els meus s’anaren a entrecreuar d’una manera totalment inesperada. Corria l’any 2017 quan jo estava preparant un llibre biogràfic sobre els assassinats pel franquisme en el meu poble, la Pobla de Vallbona. Ja tenia el llibre quasi a punt, quan se’m va aparèixer un nom: Juan Bautista Desco Giner, nascut a la Pobla de Vallbona, i assassinat a Paterna el 27 d’agost de 1940. Era l’avi de Manolo. En aquell moment, Manolo Gil, feia un programa en la ràdio local de la Pobla que parlava sobre llibres i els seus autors. No recorde com, però finalment vaig aconseguir parlar amb ell i concertar una reunió en el seu despatx de l’editorial Vincle Edicions. Vam estar parlant hores i hores del seu avi, de la seua memòria familiar. Un dia inoblidable.
Amb el temps, Manolo i jo vam seguir en contacte. Ell em donava llibres de tota classe i em recomanava autors i autores d’ací i de més enllà. Vam quedar en el Lisboa, a la plaça del Doctor Collado, al barri del Carme de València, on solia reunir-se amb els seus “germans calvinistes” Toni Mollà, Toni Genoll i Joan Carles Martí. Vam parlar de poesia, política, cultura popular, memòria, lluita de classes, etc. Un dia de tardor de postpandèmia ens vam reunir, de nou, en el seu despatx perquè jo li volia comunicar una cosa molt important: el seu avi i la meua besàvia eren cosins germans. És a dir, Manolo Gil Desco i jo som cosins en tercer grau. Dos persones de generacions diferents que ens havíem trobat sense saber ni qui érem. Compartim coses, doncs, més enllà dels llibres: els silencis del passat. Les coses existeixen per atzar o per necessitat, escrivia Manolo en un dels seus articles al gener en el suplement literari del diari Levante.
Esta setmana m’he assabentat que Manolo Gil Desco, director de la Fira del Llibre de València, es jubila. Qualsevol que el conega sabrà quina és la seua implicació en el món cultural del País Valencià al llarg de les darreres dècades. La vida Manolo és una vida de llibre que cal reivindicar i homenatjar. Com se sol dir: amics i llibres, pocs i bons.
