Caminar sola a primera hora del matí per una ciutat que no és la teua zona de confort és un exercici impagable per a descobrir i descobrir-te, per a respirar, i per a posar en ordre sentiments i sensacions. En eixes estava fa uns dies caminant en solitud desitjada per la plaça del Patriarca de València quan de sobte, en agafar el mòbil, em vaig adonar que la galeria de fotografies havia quedat en blanc. Vora set mil imatges que em permetien continuar connectada amb el meu jo feliç s’havien esborrat misteriosament. Com si per un moment haguera deixat d’existir. Zero records, zero riures, zero vivències, zero experiències, zero afectes… Així, com si tinguera la possibilitat de tornar a la casella d’eixida i començar de nou amb totes les opcions possibles al meu abast.
No sé si començar de nou és una bona idea o si allò que les segones parts no són bones té una base científica que ha estat pertinentment certificada, però sempre he tingut una facilitat desconcertant per a desdibuixar la meua memòria, la qual cosa em porta obligatòriament al fet que tot siguen primeres parts.
Així, sense més ni més, per un moment em vaig trobar totalment fora de lloc. Només unes hores abans aquella sensació s’havia repetit mentre tractava de veure un espectacle al Teatre Principal. Només ho intentava, ja que el pentinat i corpulència de l’espectadora que m’havia tocat al seient de davant impossibilitava que la meua intenció poguera materialitzar-se.
Mentre transitava novament per aquella sensació d’estar fora de lloc, vaig acabar fent-me un café en l’únic establiment que vaig trobar obert a aquelles hores. Un espai reduït sols apte per a amants confessos del café que curiosament em va recordar la columna que havia publicat un dia abans i en la qual el café i les possibilitats que ens ofereix, sense adonar-se’n, era protagonista. Inconscientment, el propietari d’aquell racó m’ensenyava una possibilitat més, en tant que havia fet del café el seu mitjà de vida i paradís particular. També un poc de consultori psicològic en base a algunes converses que vaig poder compartir amb un parell de clients matiners que van accedir al local a aquelles hores.
Supose que sempre hi ha un moment que ens trobem fora de lloc. O dos. O tres. En una mil·lèsima de segon sents un clic que ho canvia tot. No sabria valorar quin percentatge té de bo o de dolent. És aleshores quan em reafirme en la meua manera de tornar a la casella d’eixida i de trobar el meu lloc a estalvi. Aquell on les lletres em permeten inventar tants finals com em vinga de gust, viure tantes vides com la imaginació vulga, ser i dir el que m’abellisca. Descobrir, com en la lletra d’aquella cançó de Vetusta Morla, que “les paraules que no existeixen ens poden salvar”. Que les lletres són per a mi com el rei Sol, eixa font de llum que em permet mirar més enllà de les fronteres del que se suposa convencional per afavorir “ser el fum que al final escapa del que existeix per veure què hi ha darrere”.
Hui, 23 d’abril, i tots i cada un dels dies de l’any, no deixem de bussejar per totes eixes pàgines que ens brinden l’oportunitat de trobar el nostre lloc en altres vides, encara que siga en préstec i per unes hores. Deixant-nos arrossegar pels seus somnis, pels seus sentiments. Deixem que ens atrapen les olors que els envolten, i pintem els nostres dies dels colors que ens vinga de gust malgrat que s’allunyen de les expectatives de la resta. Perquè com diu el refranyer “Per a què preocupar-se dels mitjos dies, havent-hi dies sencers”.
