«Mamà, no me’n puc anar de casa», s’excusava el xic davant de sa mare. «Per la zona d’Algirós em demanen uns 1.500 euros mensuals de lloguer, i per Quatre Carreres un poquet més. La ciutat de València (i totes les ciutats) està impossible. El preu de venda d’habitatge, a València ciutat, està per dalt dels 3.000 euros el m². El sou mensual no dona per a tant, no m’arriba ni per a pagar el lloguer, em quedaria amb dos pams de nassos per a tot».
Ni la mare ni el xicot estan al corrent que, a l’Estat espanyol, la vivenda social representa només un 2,5% del total d’habitatges, mentre que la mitjana europea està en un 9%. Hi ha qui no ha fet els deures. Sobren les paraules.
En el món actual tot funciona segons les lleis de mercat. A menor oferta (de cases), major preu i gravamen d’això mateix (cases). I ja està tot dit. Les Administracions públiques s’han adormit, perquè, segurament, no consideren prioritàries les necessitats populars, o troben que els pressupostos s’han de dedicar a altres necessitats, o no veuen convenient extraure més ingressos en forma d’impostos per a subvenir necessitats de tots. I qui menys té, més pateix la situació, que pot tornar-se insuperable si no troba ajudes (normalment de l’Estat, ajudes socials). Hem de reconéixer que l’Estat està, o hauria d’estar, per a equilibrar i repartir càrregues i beneficis entre tots, de forma que tots poguérem tindre les mateixes oportunitats.
En els darrers tres anys els preus de la vivenda a València han augmentat un 25%. Tot al contrari de l’increment dels sous. No cal que parlem de la inflació, o de la carestia de la vida. A pagar: «poca-roba», que són els qui sofreixen en la pròpia pell les crisis, és a dir, persones vulnerables o en precari, com són els joves, els separats, algun sector de les dones, els migrants…
Davant d’açò, partits que s’oposen o voten en contra a la puja del salari, partits que neguen l’existència de diferències socio-econòmiques i culturals entre els sexes, partits que abaixen o lleven impostos als poderosos per deixar l’Administració més pobra i limitada d’acció, són partits que no col·laboren a la solució dels problemes, sinó que, potser, els agreugen. Els agreugen en perjudici dels menys privilegiats. A vore si els partits, davant d’esta emergència social, són capaços d’arribar a un pacte per la vivenda.
I…, «a mal temps, bona cara», hom diu. Difícil, i extemporani. No hi ha més remei que tots ens posem en la bona direcció, i ens posem a treballar de valent. Les Administracions han de solventar, a la major brevetat possible, la falta de vivendes assequibles. Els joves, a preparar-se i qualificar-se. Igual com les persones, a trobar una bona i millor formació i aplicació professional. Les empreses, reconversió des de les majoritàries construcció i hostaleria cap a la busca d’activitats de major competitivitat, rendiment i benefici. I els polítics a concentrar-se en la seua labor, que no és cap altra que el bon servici públic.
Tal volta, potser estem demanant una mica massa. Però, clar!, com diu aquell, per demanar que no quede.
